dilluns, 26 de setembre de 2016

24S a Salt. Tres èxits i dues decepcions


El més gran de tot el que va passar dissabte i el primer dels tres èxits ha estat gràcies a la població. L'alta participació ens donava la raó i demostrava que el ciutadà vol ser consultat. Les cues en els col·legis electorals fèien evident que la gent vol decidir sobre coses importants i no deixar-ho tot en mans de qui toca governar. Preguntar a la població va ser l'únic que es va poder aconseguir com a acord de govern pel que fa al desenvolupam en de la zona sud. Democràcia directa en diuen i dona la paraula al poble en temes que, de vegades, queden amagats a les campanyes electorals. Tant de bo això sigui un precedent i demanar l'opinió al poble sigui el més normal del món.

El segon èxit ha estat per la gent que ha sabut veure més enllà del típic discurs i dels qui han treballat per explicar-ho. Votar no, no era fàcil. Estàvem farcits d'arguments, exemples, regidors d'altres ciutats que ens han explicat els seus casos i urbanistes que han fet informes demolidors, però la propaganda d'ikea enlluerna massa i ha tapat tot el que hi ha al darrera.

La preparació de la campanya i els actes d'aquesta ens ha permès conèixer a persones molt interessants i molt riques. Algunes d'elles s'han posat a treballar al nostre costat molt més del que haguéssim pensat. Altres, amb la seva professionalitat, ens reforçaven amb arguments, bases legals, i propostes. Tot plegat ha ajudat a fer més clar i enfortir el nostre posicionament. No vol dir que no el tinguéssim clar, però no hem nascut ensenyats, i quan professionals d'altres pobles i ciutats posaven sobre la taula els seus o altres casos, ens reafirmava en el nostre camí i ens fèia forts. Aquest és el trercer èxit.

Els resultats electorals eren de preveure. Una campanya electoral de 6 contra 1 fins l'entrada de Podem al costat del no. Uns mitjans de comunicació desfavorables que ja demostraven maneres quan una nostra roda de premsa a peu de la zona sud es convertia, de la nit al dia, en declaracions de l'alcalde. I l'empenta final l'ha donat la pressió del poder econòmic que es deleix per començar a treure beneficis del nostre territori.

La gran decepció, però, ha estat el joc brut. Es començava a descobrir dijous quan, en un locutori, trobem sobres oficials amb paperetes oficials amb el si marcat a dins. Paperetes i sobres havien d'haver estat custodiats per l'ajuntament fins el dia de la consulta. Al moment es posa en coneixement de la secretaria de l'ajuntament, presidenta de la comissió electoral, que desvia l'atenció dient que es poden descarregar d'Internet, quan les que es podien descarregar estaven barrades de dalt a baix amb lletres vermelles. L'endemà, el dia previ a la consulta, es parlava en junta de portaveus i curiosament ningú en sabia res. Es va demanar a la presidenta que les paperetes de les seus electorals estiguessin segellades per diferenciar-les. Dissabte, quan entrem a la seus electorals, les paperetes no estan marcades. Vaig parlar amb l'alcalde i 2 regidors d'ERC, socis de govern, i desviaven l'atenció. No hi havia cap voluntat de jugar net. La resta de males arts es descobrien minuts després, quan un noi entra al col·legi de l'ajuntament i es treu el sobre de la butxaca. Ningú hauria d'haver pogut arribar amb el sobre a la ma, no estaven a disposició dels partits. Era el primer de molts, moltíssims que es feien evidents just a la seu electoral de l'Ajuntament on les cues varen ser persistents la major part de la jornada. Feien cua al carrer amb el sobre a la ma sense haver entrat a dins. Uns deien que els hi havia donat el president de la seva associació, d'altres els hi havien donat a la mesquita. Els hi han fet arribar a canvi de què? Màfies d'utilització de les persones immigrades al servei dels poderosos. La decepció ens omplia el cor. Ho teníem tot en contra, calia també fer trampes? És una llàstima.

dimecres, 1 de juny de 2011

Una abraçada Sergi!

Aquest matí a les 7 he entrat de guàrdia. Una guàrdia com les altres si no fos la notícia que ens han donat, només d'entrar, els companys que rellevem. Ahir varen anar a obrir pis urgent, com tants i tants d'altres serveis que fem d'aquesta mena, i la persona que es varen trobar dintre el pis, mort al seu llit, era un company de feina.

Sempre he temut trobar-me coneguts als serveis, i n'he trobat moltes vegades, però espero no haver-ne de trobar mai cap d'aquesta gravetat.

En Sergi era un bomber, fill de bomber encara actiu, que amb 29 anys ha trobat la mort a casa seva. Un noi trempat, actiu, senzill, educat i un bon company de feina. Va estar al nostre parc durant la seva etapa de pràctiques, voltant els quatre torns com tots els pràctics i, posteriorment, ens hem anat trobant de tant en tant: cursets, serveis, guàrdies i fins i tot algun sopar.

Se m'ajuntem molts sentiments. Em dol que es mori un company de feina, algú amb qui has compartit bones estones. Em dol que aquesta persona no hagi acabat de viure tota la vida que li quedava pel davant, però el que em dol més és el desconsol d'un pare o mare davant la mort del seu fill.

Sempre ho he trobat una injustícia. Els pares no haurien de veure morir un fill. És antinatural, és una cosa per la qual un pare o mare no pot estar mai preparat. Pots preveure la mort dels teus pares, parents, amics, i el seu record et pot acompanyar constantment, però que s'et mori un fill ha de ser quelcom que t'ha de fer girar la vida per sempre més.

Demà anirem al teu enterrament. Hi anirem vestits de bomber, no tant sols per tu, si no pels que es queden.

A ells també els dedico la recomanació musical d'avui. (Father, Son d'en Peter Gabriel)

Descansa tranquil company.

diumenge, 29 de maig de 2011

La Hipocresia dels estats i l'FMI

Un desinformat com jo podria arribar a confiar que els estats i els organismes que actuen a nivell mundial tenen una mínima intenció de fer alguna cosa per posar remei a la crisis. Però quan topo amb la realitat la indignació és màxima. Els grecs ho estan passant malament. Supressió de milers de llocs de treball, pujades d'impostos, retallades salarials del 15%. Fent el paper de bons de la película hi ha l'FMI donant prestecs que no reberà el poble si no que ompliran les arques de banquers i industrials. Sospito que d'aquí poc nosaltres arribarem al seu nivell i probablement més avall. Per anar fent boca NO US PERDEU aquest vídeo que m'ha fet arribar una amiga i que és una autèntica plantufada de realitat.

P.D: Que potser us penseu que la mort de Bin Laden i l'escandol del president de l'FMI és fortuïta? És el vell truc de despistar l'atenció. Mira, mira que passa allà per que no vegis el que tens al darrera.

dilluns, 23 de maig de 2011

La revolució dels indignats

Paral·lelament a les eleccions municipals del maig del 2011 hi ha un fet molt més transcendent que està fent aixecar el cap al món. La plantada que es va iniciar a a la plaça del Sol de Madrid el 15 de maig ha agafat tal importància que ha estès la seva energia a tot el planeta.
Estic content de que el poble reaccioni i demostri el seu rebuig a un sistema econòmic imperant a la major part de societats que les esta fent cada dia més injustes, més polaritzades, mes tristes i submises.
En nom de la democràcia (com a forma d'organització on les preses de decisions responen a la voluntat col·lectiva) s'ha instaurat un sistema de govern on el poder polític està sotmès i dominat pel poder econòmic. Així doncs, la presa de decisions ja no és d'un col·lectiu (tot i que electoralment i parlamentariament vol semblar-ho) si no que respon als interessos d'uns pocs. Alhora permet, sense posar cap límit, que l'oportunista depredador pugui endur-se un benefici econòmic desorbitat que acaba pagant el que no en té cap culpa.


He anat seguint, massa lluny pel meu gust, el que ha estat passant aquest dies i només cal veure les demandes que fan des del seu blog els acampats a BCN:
  • STOP als privilegis de polítics (prou immunitats jurídiques i pensions més altes de les permeses)
  • STOP als privilegis de banquers (devolució del capital públic aportat, regulació dels moviments especulatius)
  • STOP als privilegis de grans fortunes (augment del seu tipus impositiu, tornar a deixar l'impost de successions tal com estava)
  • Sous dignes (revisió del màxim i el mínim salarial, retirada de la reforma de les pensions), 
  • Dret a la vivenda. 
Sanitat, educació, democràcies participatives... em semblen demandes que hauries d'haver estat superades per societats com les nostres. A mi em sona a comunisme però no es pot anomenar així per que aquesta paraula l'han embrutit tant que fins i tot han acabat pervertint l'esperit que propugnava.
Molts dels beneficis socials que ha costat anys de reivindicacions han estat eliminats sota l'excusa de la crisi. Fa poc gràcies a una amiga vaig llegir les 10 estratègies de manipulacio mediàtica de Noam Chomsky. El punt 2 d'aquest decàleg és "crear problemes i després oferir solucions". Tal com diu el mateix punt, ¿no creieu que la creació d'una crisi econòmica és l'acceptació d'un mal necessari pel retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics?
Alló de que "Se'ns pixen a la cara i diuen que plou" és una veritat com un temple.

dijous, 29 d’abril de 2010

Poble de Salt, m'heu deixat parat.


Sóc un saltenc nouvingut, fa 6 anys que visc a Salt. No vinc de l'Àfrica, vinc de Girona. Sí, ja sé que està aquí mateix, però sovint el més desconegut és el que tenim més aprop. Fa 15 anys que sóc diable de la colla d'en Pere Botero i de la seva mà vaig tenir l'oportunitat de tastar una miqueta de Salt, però ha estat en aquest últims mesos que m'he identificat amb un poble que no havia conegut fins ara.

Salt Decideix m'ha engrescat a mi i a molta gent que, poc o molt, hi hem dedicat un bon grapat d'hores, i aquest treball col·lectiu m'ha permès conèixer persones amb una il·lusió i una empenta que m'han agafat desprevingut.

Durant les primeres reunions de la comissió tots érem conscients de la realitat de Salt i sabíem que la gran feina seria la transmissió del nostre missatge a aquells que n'eren desconeixedors. Quina resposta tindríem d'aquest famós 43% de nouvinguts que són part del nostre poble? S'hi implicarien? Sabrien què els hi estàvem explicant? Ara ho he tastat i val a dir que he quedat sorprès. Quan els parlava i alguns em contestaven en català veia feina feta. Els veia escollir la papereta del sí sense amagar-se, sorprenent-me de la seva clara d'opció. Quan s'adonaven del que volíem i davant nostre tancaven el puny tot dient “per Catalunya” llavors tenies clar que ells també s'han fet seva la realitat del nostre país. Em deien “fa més de 25 anys que sóc aquí”; renoi, pensava jo, segurament més anys que vida tenen molts dels joves que han col·laborat amb la comissió. Aquesta gent, agradi o no, formen part del nostre poble, i cal que tinguin vot, que s'escolti la seva veu igual que la nostra perquè en un referèndum vinculant ells, indubtablement, donarien suport a la independència.

A la comissió s'han fet moltes coses i tal com es diu ara l'hem “liat” grossa. La preparació i execució d'aquests actes han aconseguit que gent de diferents àmbits, que potser no ens haguéssim trobat mai, hàgim compartit la mateixa il·lusió.

Per portar a terme un projecte com aquest fan falta vàries coses. Per començar una espurna, algú que doni la primera empenta perquè l'equip es posi a pedalar. Però l'equip no pedala si no té clar on ha d'anar. La meta és la independència i la independència no és només un punt d'arribada, també és un somni que molts portem a dins des de sempre, i aquesta és una de les grans forces del projecte doncs no hi ha res més encoratjador que lluitar pels somnis. Si en aquest esforç tens al sort de sentir-te acompanyat de persones que, com tu mateix, tenen somnis immaterials, intangibles i que són capaces de lluitar per ells, llavors la inèrcia és impossible de parar.

Un dia al sortir de l'escola dels meus fills parlava amb un altre pare sobre Salt decideix. A ell no li preocupava la independència ni tan sols hi creia. Li preocupava la ineptitud de la gent, el poc compromís, la desgana. Vaig marxar cap a casa tot pensant que potser sí que la societat últimament es mostrava així. Ara crec que li hauria fet falta estar a la comissió per veure la competència, el compromís i la il·lusió d'altres saltencs com ell. És en aquesta empenta on hi ha l'altre part de la força necessària per fer possible el que hem fet, i és aquí on he descobert un poble que desconeixia.

Citant un professor meu diria que la identitat és quelcom que en gran mesura es construeix. Els llocs on vivim són el medi on donem sentit al món i on actuem. Quan creem llocs, quan vivim els llocs creem identitats. Jo he tingut l'oportunitat de fer-me meu un espai, d'identificar-me amb ell, sobretot quan hi he trobat semblants amb les mateixes inquietuds que jo.

Enhorabona Salt, sou un poble magnífic.

divendres, 8 de gener de 2010

Sobre les consultes del 13 D

Jo estic trist per com els mitjans de comunicació han bombardejat amb titulars com el del periodico que aquí copio.
"El 13-D trosseja el sobiranisme i obre l'ànsia electoral de CiU i Esquerra"
"Montilla adverteix que el resultat de diumenge no és extrapolable i el limita al nacionalisme radical"
Que trist és veure com els polítics s'aprofiten del treball dels altres encara que sigui per desprestigiar-lo.


A banda d'això estic supercontent, i ho dic amb la ma al cor.
Jo no crèia que s'arribés ni tant sols al 20% de participació, pero no cauré en la trampa que ha fet servir la premsa, amagant descaradament el resultat. S'han centrat només en la participació, comparant-la amb qualsevol altre referèndum organitzat amb tota la potència d'un estat. El que hauria d'haver estat notícia és que guanya en un 95% el Si. Algun mitjà ho ha destacat? Ho va haver de dir un polític del PP, que trist.

Tal hi fa, a mi no em treuen les ganes amb això. Ja hi tinc pell morta en la manipulació dels mitjans per part dels grups polítics. El que realment em fa vibrar és saber que 200.000 persones vàren sortir de casa seva per dir que són independentistes, tot i que només va poder votar una part molt petita de la masssa vontant del pais.

Mireu, quan era poc més que un adolescent i anava a les "manis" de l'onze de setembre sempre vèia les mateixes cares, vèia que erem els quatre de sempre, i segurament ho erem. Era transició, època convergent, època de baixades de pantalons, època de "anem fent que ara estem prou bé", època de reverències a la constitució espanyola. En pots anys les coses han canviat molt i el perfil del que votaria Si a la independància no és el mateix.
No vull de cap manera que uns diaris manipulats sense ètica ni objectivitat m'espatllin la festa, ni tampoc els quatre polítics de torn que volen fer servir les consultes de llançadora (si la volen fer servir ja els hi regalo, de fet han tingut els "sants pebrots" d'arrancar tot aquest enrenou, que no és poc).

Jo tinc clar que el camí cap a la independència del meu pais ja està en marxa. Les consultes són un pas més, un moviment cívic impressionant que no havia arribat mai ni a imaginar en un futur tant proper. No sé per què, però veure la gent moure's pel seu país em fa posar la pell de gallina.
Tots sabem que la indepèndència no serà demà, ni segurament tampoc l'onze de setembre del 2014 (que seria perfecte per canviar la cel·lebració d'una derrtota per una victòria). Pero sigui quan sigui jo hi penso ajudar en el que pugui, i espero d'aquí 40 anys asseure'm els meus nets a la falda i explicar-los "batalletes" sobre el país lliure que ells tenen i que jo vaig ajudar a construir. Segur que si haig d'esperar que els bandarres que tenim com a polítics moguin la panxa per quelcom més que per fer de "Millet", puc fer-me vell. Què carai, jo vull votar i vull que es faci una consulta encara que sigui només per que els espanyols i molts polítics catalans, no ens la deixen fer o no els ve de gust.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Corefoc amb sorpresa


Dies enrere vàrem anar amb la colla de diables a fer el correfoc de Sant Feliu de Guixols. Un correfoc molt divertit i maco, amb una gent molt sana, on es nota que la gent s'espera el correfoc amb ganes de gresca i passar-s'ho bé.

A mig correfoc em vaig trobar una mare que acompanyava un nen de la ma. La mare em mira i em pregunta: ets en Xevi? Sorprès m'hi fixo en ella (doncs no recordava la seva cara) i em fixo també amb el nen. Voltava els 4 anys i portava un mocador que li tapava de nas en avall. Li baixo el mocador amb l'esperança de que potser el lligam sigui la criatura i m'adono que encara em sona menys que la mare. Com passa sovint en aquests casos, mentre fas cara de perdut, el cap es posa a treballar a tota màquina repassant qualsevol connexió neurològica possible, cercant un lligam, un punt de referènca o un escenari determinat que em faci encendre la bombeta.

Com que no trobava la solució a l'enigma em vaig fer el despistat amb l'excusa de que tinc feina a cremar carretilles i quan ja estava marxant la mare em diu: porta un any parlant de tu.
Em va caure el mòn al damunt... En un desgast energètic considerable vaig retorcedir un any en el temps i s'em despertà el record del correfoc de l'any passat. Recordava estar parlant amb un nen petit sobre els bombers, sobre els correfocs i no havia tornat a pensar en ell fins aquell moment.
No recordo com es diu i no vaig gosar preguntar-li. Em feia vergonya no saber-ho quan ell ho tenia tant clar.

Acabat el correfoc el vaig tornar a trobar a la plaça de l'ajuntament i aquest cop anava amb el seu pare. Jo també feia de pare i portava el meu nano a coll. Li vaig presentar i després de 4 paraules el vaig convidar a que ens tornessim a trobar l'any que ve.

Ja m'he apuntat a l'agenda el compromís i miraré de portar-li un regalet que ja tinc pensat.

Aquesta història em serveix per adonar-me de la impressió que podem arribar a fer sobre altre gent. Sovint no som conscients de la mesura en que poden influenciar sobre algú 4 paraules o una actitud, encara que aquest algú sigui un nen de 4 anys.

diumenge, 14 de juny de 2009

Fins sempre Mario


Hi ha persones que, tot i no haver-les conegut personalment sé, de ben segur, que em doldrà la seva mort. Són persones que no són cap parent ni amic, pero el que han fet ha influenciat d'alguna manera en les nostres vides. Fa fa gairebé un mes es va morir Mario Benedetti i ell és una d'aquestes persones.

Desconec molta part de la seva obra escrita ja que ha estat molt prolífic en diferents gèneres: novel·la, assaig, contes, crítiques, etc. Tot i així he llegit bona part de l'obra poètica i val a dir que em va seduir de dalt a baix. Quina tendresa, quina valentia, quina força... Molts dels seus poemes els he rellegit un grapat de vegades i ara, aquests dies hi he tornat.

Fa uns 16 o 17 anys vaig tenir la sort de poder estar en un recital que va fer juntament amb Daniel Viglietti, on combinaven magníficament poemes i cançons. Des de l'escenari radiaven una força que s'encomanava.

Després de la mort física del senyor Benedetti ens resta la vida de la seva obra que, de ben segur continuarà, per molts anys, rascant l'ànima de moltes persones.

Aquí poso dos poemes curtets i un vídeo d'ell amb un tall d'un dels tants recitals que vàren fer.

Tant de bo us agradi tant com a mi...

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Estados de ánimo

A veces me siento
como un águila en el aire.
-Pablo Milanés

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

dimecres, 10 de juny de 2009

Aquest sistema no funciona


No cal parlar del balanços econòmics, IPC, deflació o crisis. Hi ha molts indicadors que ens mostren que el sistema econòmic que impera a la major part de les economies mundials no funciona globalment.
L’objectiu en que es basa aquest sistema, i dels que hi aposten, és la productivitat, i darrera seu tot s’hi val. És clar que les grans empreses i corporacions tenen treballadors als que donen feina, però sota aquesta excusa s’emparen pràctiques comercials i productives que, a banda de que traspassen tots els límits dels drets humans, provoquen grans desequilibris en el repartiment de riqueses.
Tant de bo aquesta crisi econòmica serveixi per que hi hagi un reequilibri però molt em temo que fins que el sistema econòmic no es col•lapsi i mori d’èxit, com ha passat amb tots els sistemes econòmics que hi ha hagut al llarg de la història, no sortirà una altre opció, que per a nosaltres ara com ara no és ni identificable, que sigui més justa i més humana.
Mentrestant hi haurà, com a exemple, mig milió de nens que viuen en situació d’esclavatge a Hahití. Que trist que ha de ser per un pare haver de fer fora el teu fill de casa per que faci de "criat" en alguna mansió canvi de que el deixin anar a l'escola.

dijous, 14 de maig de 2009

AY! LA CENSURA... final de la copa de'n JuanCa 2009

AY! la censura, AY! la censura, valga'm Déu quina tortura... deia la trinca en la seva popular cançó.

Com que no tinc tele m'he buscat la informació per can iutub, els diaris i els amics.

Situació: final de la copa del rei 2009. Bilbao - Barça jugat a Mestalla (València)
Moment en el els reis espanyols entren a l'estadi i sona el seu himne. La càmara fa la típica imatge de passar per davant dels jugadors mostrant-los un per un mentre estan arenglerats un al costat de l'altre.

TVE - davant la xiulada i esbroncada general de tot el públic quan sonava l'himne (que es veu que va ser brutal) la televisió epanyola opta per tallar la retansmissió, com aquell qui res, i connectar amb altres seus (bilbao).
Com que han vist que la han vessat, a la mitja part passen les imatges que hauries d'haver posat i hi posen l'himne a sobre per que no es noti la xiulada. Aprofiten per intercalar una imatge d'un aficional al Bilbao que està amb la ma al cor escoltant l'himne (debia ser l'únic de tot el camp).

TV3 - si que passa les imatges pero no comenta res de la xiulada fins al final, i salta l'Escobar excusant-se de que no havia sentit l'himne.

EL diari Avuí en versió digital de l'endemà del partit publica això:
TVE destitueix el cap d'Esports per no transmetre l'himne espanyol

TVE amb la censura i el NYAP de la mitja part


El que va fer TV3