dilluns, 23 de maig del 2011

La revolució dels indignats

Paral·lelament a les eleccions municipals del maig del 2011 hi ha un fet molt més transcendent que està fent aixecar el cap al món. La plantada que es va iniciar a a la plaça del Sol de Madrid el 15 de maig ha agafat tal importància que ha estès la seva energia a tot el planeta.
Estic content de que el poble reaccioni i demostri el seu rebuig a un sistema econòmic imperant a la major part de societats que les esta fent cada dia més injustes, més polaritzades, mes tristes i submises.
En nom de la democràcia (com a forma d'organització on les preses de decisions responen a la voluntat col·lectiva) s'ha instaurat un sistema de govern on el poder polític està sotmès i dominat pel poder econòmic. Així doncs, la presa de decisions ja no és d'un col·lectiu (tot i que electoralment i parlamentariament vol semblar-ho) si no que respon als interessos d'uns pocs. Alhora permet, sense posar cap límit, que l'oportunista depredador pugui endur-se un benefici econòmic desorbitat que acaba pagant el que no en té cap culpa.


He anat seguint, massa lluny pel meu gust, el que ha estat passant aquest dies i només cal veure les demandes que fan des del seu blog els acampats a BCN:
  • STOP als privilegis de polítics (prou immunitats jurídiques i pensions més altes de les permeses)
  • STOP als privilegis de banquers (devolució del capital públic aportat, regulació dels moviments especulatius)
  • STOP als privilegis de grans fortunes (augment del seu tipus impositiu, tornar a deixar l'impost de successions tal com estava)
  • Sous dignes (revisió del màxim i el mínim salarial, retirada de la reforma de les pensions), 
  • Dret a la vivenda. 
Sanitat, educació, democràcies participatives... em semblen demandes que hauries d'haver estat superades per societats com les nostres. A mi em sona a comunisme però no es pot anomenar així per que aquesta paraula l'han embrutit tant que fins i tot han acabat pervertint l'esperit que propugnava.
Molts dels beneficis socials que ha costat anys de reivindicacions han estat eliminats sota l'excusa de la crisi. Fa poc gràcies a una amiga vaig llegir les 10 estratègies de manipulacio mediàtica de Noam Chomsky. El punt 2 d'aquest decàleg és "crear problemes i després oferir solucions". Tal com diu el mateix punt, ¿no creieu que la creació d'una crisi econòmica és l'acceptació d'un mal necessari pel retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics?
Alló de que "Se'ns pixen a la cara i diuen que plou" és una veritat com un temple.