Una abraçada Sergi!

Aquest matí a les 7 he entrat de guàrdia. Una guàrdia com les altres si no fos la notícia que ens han donat, només d'entrar, els companys que rellevem. Ahir varen anar a obrir pis urgent, com tants i tants d'altres serveis que fem d'aquesta mena, i la persona que es varen trobar dintre el pis, mort al seu llit, era un company de feina.

Sempre he temut trobar-me coneguts als serveis, i n'he trobat moltes vegades, però espero no haver-ne de trobar mai cap d'aquesta gravetat.

En Sergi era un bomber, fill de bomber encara actiu, que amb 29 anys ha trobat la mort a casa seva. Un noi trempat, actiu, senzill, educat i un bon company de feina. Va estar al nostre parc durant la seva etapa de pràctiques, voltant els quatre torns com tots els pràctics i, posteriorment, ens hem anat trobant de tant en tant: cursets, serveis, guàrdies i fins i tot algun sopar.

Se m'ajuntem molts sentiments. Em dol que es mori un company de feina, algú amb qui has compartit bones estones. Em dol que aquesta persona no hagi acabat de viure tota la vida que li quedava pel davant, però el que em dol més és el desconsol d'un pare o mare davant la mort del seu fill.

Sempre ho he trobat una injustícia. Els pares no haurien de veure morir un fill. És antinatural, és una cosa per la qual un pare o mare no pot estar mai preparat. Pots preveure la mort dels teus pares, parents, amics, i el seu record et pot acompanyar constantment, però que s'et mori un fill ha de ser quelcom que t'ha de fer girar la vida per sempre més.

Demà anirem al teu enterrament. Hi anirem vestits de bomber, no tant sols per tu, si no pels que es queden.

A ells també els dedico la recomanació musical d'avui. (Father, Son d'en Peter Gabriel)

Descansa tranquil company.