dilluns, 10 de desembre del 2007

Tinc una guitarra

Tot i que no soc músic −ja que no em puc atribuir com a professió el que per a mi és tan sols una afició− em puc creure que els que en fan de la música la seva professió poques vegades tenen l’oportunitat de tenir al davant un públic tant especialment agraït.
Aquest any ha estat el tercer que vaig a tocar la guitarra i cantar a la setmana de la música d’”el lledoner”.

Sempre començo amb una sorpresa. Què hi ha dins la funda de color negre?. Un grapat d’ulls grossos i expectants em miren mentre faig córrer la cremallera. I... taxan! Una guitarra! Crec que no n’hi ha ni un que aquest moment li faci una especial gràcia. De fet n’hi ha que fins i tot ploren davant l’artefacte marró en forma de pala gegant, però el moment de suspens, creieu-me que val la pena.

A cada classe, i això és el bonic de l’ocasió, la resposta de la mainada ha estat diferent. A la de P1 entro, i després dels primers moments d’incertesa i enrenou de veure un “senyor” dins la classe amb una cosa grossa i estranya a la ma, m’assec a terra i amb delicadesa arpegio un acord que dona l’entrada a una suau “la lluna la pruna vestida de dol”. Com si els hi haguessin robat la veu, a l’acte, tots callen i el silenci sobtat m’esgarrifa. De fet, quan acaba la cançó continuen igual de callats. Potser no els hi ha agradat gens, penso, però crec que els pot més l’estupefacció de la novetat que la joia d’haver sentit una cançó coneguda. Sort que les dues educadores aplaudeixen i exclamen mooolt beé! però els nens s’han quedat tant bocabadats que decideixo tocar una altre cançó, si mes no, per continuar trencant el gel. La cosa ha anat a millor cançó darrera cançó, i jo crec que els hi ha agradat molt. N’hi ha hagut alguns que han picat de mans, d’altres que reien, un que posava les banyes al cargol i fins i tot n’hi ha un que s’ha adormit. Ens hi hauríem passat més temps però s’ha fet tard i abans d’acabar el repertori ja hi havia pares a l’altre costat del vidre esperant.

Els més petitets de tots han estat més receptius que mai. No s’han estranyat gens de la meva presencia (la bona afaitada que m’he fet al matí crec que ha fet el seu efecte). Recordo altres anys que amb un parell o tres de cançonetes ja en tenien prou. Aquest any m’he sorprès per que estaven la mar de tranquils i hem estat una bona estona repassant el més clàssic de les cançons infantils.

Els grans, com és normal, han estat els més interactius. M’he valgut de l’ajuda de la meva filla Afra que, al meu costat, ha fet de faristol aguantant el paper amb la llista de cançons fins al final del concert. No sé per què, aquest any els nens se m’han llençat físicament a sobre. Em costava tocar per que érem 10 nens, la guitarra i jo dins el mateix metre quadrat. Realment hi havia caliu. És en aquesta classe de P2 que veus la feina feta per les educadores, quan al so del “així fan, fan, fan, els petits bonics titelles” tots els nens, automàticament, aixequen les mans a l’aire com si algú hagués pitjat el botó d’aixecar les mans. El punt àlgid de la sessió ha estat quan els he ofert la possibilitat de poder tocar ells la guitarra. Només cal que digui que aquest cop, la guitarra, s’ha sentit grapejada de debò.

Sens dubte hi ha hagut moments del matí en que ha estat més emocionant i enriquidor per a mi que no pas pels nens. Com sovint passa amb les relacions entre petits i grans, l’aprenentatge no és mai unidireccional, si no que moltes vegades la mainada ens fan sentir coses inesperades que justament sorprenen per la seva espontaneïtat.

Per acabar diré que em especial gracia quan dies després de la serenata amb la guitarra els nens em miren diferent quan vaig a portar o a buscar la meva filla a l’escola. Fins i tot veig com algun em senyala mentre li diu a l’adult que l’acompanya: aquest senyor té una guitarra.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Constitució Espanyola

S'acosta el 12 d'octubre i jo, com molta altre gent, no vull celebrar el que volen que celebri.
El Sr. Josep-Maria Terricabras l'ha tornat a encertar i enganxo descaradament el que ell ha publicat a El Periodico.cat per que em sembla molt encertat tot el que diu en el seu article que titula Constitució: ¿solució o problema?
"Els fets són tossuts, la realitat és dura. Darrerament, el PSOE i el PP s'abracen a la Constitució com si aquesta fos la resposta als problemes d'Espanya, sense adonar-se que allò que es posa en qüestió, sobretot des de Catalunya i el País Basc, és precisament la Constitució que ells abracen. Ja ho sé que la resta d'Espanya no la qüestiona. Però, aquests territoris, sí. Llavors, ¿com es pot pensar que la Constitució qüestionada ajudarà a resoldre els problemes d'aquells que la qüestionen? Per alguns, doncs, la Constitució no és part de la solució, sinó del problema.De moment, sembla que això es vol ignorar i es vol fer veure que és la Constitució la que ha donat 30 anys de democràcia a Espanya. ¿No seria més exacte, i més prudent, reconèixer els esforços que molts han fet per acceptar la transició i la Constitució fins ara? Quan uns quants milions de ciutadans demanen finalment una Constitució més flexible, que els tracti millor --encara que ells siguin menys que els altres--, ¿quin sentit té aferrar-se al text del 1978, no fer-los cap cas, menystenir-los i sotmetre'ls? ¿No seria més intel.ligent fer els canvis constitucionals necessaris perquè tothom es pogués encabir còmodament en una Constitució que avui és un element de divisió en comptes de ser-ho d'unió i de convivència? ¿Té sentit continuar remant fort mar endins quan alguns passatgers es troben malament?D'aquí a un parell de dies alguns alçaran banderes espanyoles i cridaran ben fort "Som Espanya". No hi tinc res a dir, que tothom cridi el que vulgui. Alguns, però, no pensen com jo: ja han anunciat que tots hauríem de cridar, per força, "Som Espanya". Aquest és el problema: el "per força". Quan milions de ciutadans han d'acceptar coses per força, quan no es fa res per atendre'ls, quan se'ls obliga a passar pel tub o se'ls fica a la presó, s'està perdent la raó democràtica i el principi de la fi s'acosta.En democràcia, l'única força és la de la raó, del consens. I la raó i el consens no es poden imposar. Una Constitució no serveix per imposar la democracia, sinó per manifestar-la."

dijous, 27 de setembre del 2007

Les coses son diferents avuí que ahir





En contra del meu pessimisme habitual, avuí veig les coses amb més bon ull.
Miro enrere i veig que fa 20 anys parlar de l'independència podia ser cosa de 4 grupets de xavalins.
No era un tema de debat DIARI dels mtjans de comunicació, i que un vicepresident de la generalitat marqui una data per un referendum d'autodeterminació era pura fantasia tot just a l'època Pujolera.

Hi ha grapats de plataformes, grups, partits, associoacions, iniciatives...
http://www.tenimeldretdedecidir.org/,
http://www.focda.catalunyaonline.com/
http://www.lobbyperlaindependencia.org/
http://www.llibertat.cat/
http://immi.cat/

Em dona la sensació que la gent es mou, pot ser no tal com voldríem, pero que fan coses, hi dediquen esforços, i només veure que hi ha aquesta gent que s'hi esmerça m'adono que l'audodeterminació no la podran parar aquest polítics venuts i panxacontents que tu tant bé dius. Nosaltes també som votants.

De ben segur que és una cosa que potser ni jo arribaré a veure (tant de bo els meus fills), però la gent en parla, es debat, i per més de cul que els espanyols s'hi posin, l'evidència, al final, caurà pel seu popi pes.

diumenge, 22 de juliol del 2007

Per molts anys, el jueves.

Quin ridícul el senyor jutge que ha ordenat el tancament del Jueves. Si el que volia era que es venessin més revists que mai, ho ha aconsseguit. Si el que volia era que la monarquia quedés en ridícul, ho ha aconsseguit.

Quin ridicul volent aturar la publicació anant a buscar les plaques d'impressió. Com si encara les revistes es fessin com fa 30 anys. Aquest home no sap que vivim en una societat digital. Ell encara pica la seva olivetti.

Aixó si, amb lo de les caricatures de Mahoma vàren ser més papistes que el papa criticant de valent la censura, i abanderant la llibertat d'expressió.

Aquí us poso la portada. En els últims anys la revista ha pubicat Tires còmiques de la família reial a cada edició i no ha passat res. Pero com que es veu que va sortir al programa del TV Tomate, la cosa s'ha convertit en escàndol nacional. Que trist l'espectacle. Pais de pandereta!

dimarts, 17 de juliol del 2007

Com a català, em sento com un titella.


El govern espanyol fa el que vol amb el nostre marc estatutari. L'aprova, el talla i el retalla. Tot en mans de 4 politics i jutges que fan i desfan servint-se de la demagogia i la seva interpretació de la llei com a tisora.

Ja està bé senyors! Que no estem en un pati d'escola i l'estatut no és cap piruleta que es pot prendre a un nen en base a un "per que ho dic jo que soc més fort i soc el que mano".

Si el poble català no desperta, ens quedarem com a peons d'Espanya.

L'Isabel-Clara Simó l'ha tornat a clavar.
La seva columna d'avuí dimarts al diari avuí és un resum molt encertat de la situació actual.

Aquí la teniu:
No ho dic per una enrabiada, ni per cansament, ni tan sols per dignitat; ho dic per pragmatisme: senyors polítics, feu el favor de tornar l’Estatut a Madrid perquè se’l pengin del nas. Fins i tot el pare de la criatura, Pasqual Maragall, ha dit que no serveix de res. Han violat la voluntat popular dels catalans, n’han fet befa –aquell graciós Alfonso Guerra exhibint un ribot–, han denunciat iradament sense arguments, han tallat, retallat i adulterat el que era fruit de mesos agònics de picabaralles, de consensos i finalment d’un acord aclaparador, referendat pel poble sobirà.

Ara veuen motius d‘inconstitucionalitat –s’ha lluït, el Tribunal Constitucional–, ara veuen motius d’il·legalitat –s’ha lluït el Tribunal Suprem–, ara diuen que la paraula nació, per la qual vam sortir un milió de persones al carrer, no val, i diuen que tampoc no val això de llengua pròpia, si no s’adverteix que “pròpia” vol dir de la intimitat, ara diuen que la comissió bilateral no val, ara diuen que no hi ha història pròpia, que la nostra és la d’ells, com diu Raimon. El text, així, no té cap utilitat ni respon a cap voluntat, ni tan sols enganyen ningú els maquillatges irrisoris com la famosa agència tributària (ha!). Si comparem, textos en mà, hi sortim guanyant amb l’Estatut vigent. No desaprofiteu també aquesta ocasió: torneu aquest text i digueu, no gràcies.

No per dignitat –no demano tant– sinó per pur pragmatisme polític. La llibreta de “pinta y colorea” amb què Múgica es distreu no té res a veure amb mi ni amb els meus conciutadans. Torneu-lo, que els tristos pagaments que us donen per callar no valen la pena.

divendres, 13 de juliol del 2007

Començo amb indignació

Ahir un company de feina va posar l'"encierro" dels San Fermines a primera hora.
Quin espectacle més trist.

Tornem a veure la mateixa degradació de l'espècie humana en tots els seus detalls. No només és utilitzar els animals per fer-ne un espectacle humiliant, si no que en fan "fiesta nacional" i ho retransmeten per TV1 . Els comentaristes ni s'hi fixen en el patiment de l'animal. Tot és riure.

A mi tanbé em surtien els meus instints i cada vegada que un toro enforquillava un sonat que corria em sortia de dintre desitjar que li fes mal de veritat. Vinga fot-li fort!!!. Torna-hi que encra belluga!!! Au, ja t'està bé. Per burro!!!

Vinga, tots a demostrar lo ben posats que els tenen.

Veig això i dubto de si algun dia els homes deixarem de ser tant instintius i aprofitarem l'us de la raó per no fer del patiment un espectacle.