Fins sempre Mario
Hi ha persones que, tot i no haver-les conegut personalment sé, de ben segur, que em doldrà la seva mort. Són persones que no són cap parent ni amic, pero el que han fet ha influenciat d'alguna manera en les nostres vides. Fa fa gairebé un mes es va morir Mario Benedetti i ell és una d'aquestes persones.
Desconec molta part de la seva obra escrita ja que ha estat molt prolífic en diferents gèneres: novel·la, assaig, contes, crítiques, etc. Tot i així he llegit bona part de l'obra poètica i val a dir que em va seduir de dalt a baix. Quina tendresa, quina valentia, quina força... Molts dels seus poemes els he rellegit un grapat de vegades i ara, aquests dies hi he tornat.
Fa uns 16 o 17 anys vaig tenir la sort de poder estar en un recital que va fer juntament amb Daniel Viglietti, on combinaven magníficament poemes i cançons. Des de l'escenari radiaven una força que s'encomanava.
Després de la mort física del senyor Benedetti ens resta la vida de la seva obra que, de ben segur continuarà, per molts anys, rascant l'ànima de moltes persones.
Aquí poso dos poemes curtets i un vídeo d'ell amb un tall d'un dels tants recitals que vàren fer.
Tant de bo us agradi tant com a mi...
Viceversa
Tengo miedo de verte necesidad de verte esperanza de verte desazones de verte. Tengo ganas de hallarte preocupación de hallarte certidumbre de hallarte pobres dudas de hallarte. Tengo urgencia de oírte alegría de oírte buena suerte de oírte y temores de oírte. o sea, resumiendo estoy jodido y radiante quizá más lo primero que lo segundo y también viceversa.
Estados de ánimo
A veces me siento como un águila en el aire. -Pablo Milanés Unas veces me siento como pobre colina y otras como montaña de cumbres repetidas. Unas veces me siento como un acantilado y en otras como un cielo azul pero lejano. A veces uno es manantial entre rocas y otras veces un árbol con las últimas hojas. Pero hoy me siento apenas como laguna insomne con un embarcadero ya sin embarcaciones una laguna verde inmóvil y paciente conforme con sus algas sus musgos y sus peces, sereno en mi confianza confiando en que una tarde te acerques y te mires, te mires al mirarme.
2 comentaris:
rememorant...
Cuatro cabezas yo tengo
aprendiz de soledad;
hasta que no venga el mago,
cuatro veces a pensar....
ja fa un mes! quan el pròxim post?
Publica un comentari a l'entrada