Vertigen

El meu dia a dia no deixa de ser el mateix que el de qualsevol altre persona, o si més no, com de la majoria, amb el coet al darrera des de que et lleves fins que te’n vas a dormir. I de dormir no gaire, no fos cas que arribéssim a descansar massa. I tot plegat per que? Val la pena córrer tant i fer tantes coses? No seria possible no ser tant ambiciosos i acontentar-nos amb menys? Potser així podríem tenir temps d’aturar el temps, o si més no, per poder tenir la sensació de que encara tens el control de la teva vida.
Tot plegat és tant trepidant i porta tanta inèrcia que com ho farem per parar-ho? O es que ens passarem la vida així, fent la tangent a tot i sense assaborir res? o resulta que soc/som massa ambiciosos fins i tot amb els nostres petits plaers, que si no els assaborim "a tope" no ens deixen regust?

Avui, 5 minuts abans d’una reunió i mentre esperava un company en un bar, he llegit un article al diari d’un lector que parlava d'ell, la seva malaltia i la seva vida. Aquí us el copio. Es titula "El meu Parkinson"


ANTONIO OLMO, PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE PARKINSON DE BLANES I COMARCA DE LA SELVA I ALT MARESME. BLANES..

Per mi és el meu company de viatge sense haver-lo escollit. No és el meu amic, ha modificat la meva vida i la de la meva companya. Hem deixat les nostres expectatives de futur per «viure un present», el dia a dia, amb un futur amb no bones expectatives però carregat d'esperança. L'esperança de tornar a sentir l'olor de la terra mullada, del gessamí, del mar..., de poder caminar sense esgotar-me a les deu passades. De deixar aquesta lentitud i tibantor del meu cos. Que no deixa que reflecteixi ni un somriure amb naturalitat i m'obliga a mantenir la mateixa expressió en les possibles alegries i tristesses. Que em lliga per instant al terra i em provoca aquestes caigudes ta ndesagradables com inesperades. Que m'escurça la son deixant-me sense poder somniar... Per modificar, ha modificat, que no vol dir impedir, l'amor... Amb tot aquest sentit i altres més.

Ha fet que sigui més tenaç. Així, el present és futur, i la meva vida es queda en el minut viscut contínuament sense parar-me a comprendre ¿Per què? El que vull és viure i així haig d'acceptar aquest present. Crec que al comentar els meus sentiments estic reflectint els sentiments de tants i tan afectats per aquesta malaltia: 100.000 diagnosticats a Espanya i altres sense diagnosticar.

Davant la proximitat del Dia Mundial del Parkinson, el proper 11 d’abril, demanem, segons va comentar el senyor Zapatero, més inversions en investigació, i exigim que aquestes promeses es converteixin en realitats. Per a tots, un desig: salut.

Tot després de llegir aquestes paraules he sentit vertigen.

Avui, tocava anar a la biblioteca i, mentre les monitores ens entretenen la mainada, hem tingut el pler d’escoltar una xerrada de la Marta Graugés. He aprés molt i m’he adonat que aquest ritme que porto no és bo ni per mi, ni pels que m’envolten (sobretot els meus fills), que els toca rebre les conseqüències de la meva velocitat.

Ara, tot aprofitant una inèdita estona de tranquil•litat, faig reflexió del dia d’avui, on he rebut dos tocs d’atenció: l’article i la xerrada. I tot plegat ha servit per acabar allà on volia anar, escriure aquestes 4 ratlles per fer una abraçada a en Miquel Diumé, el pare d’en Xevi. Tant de bo els moment difícils d'altres persones ens serveixin de fre a la nostra vida, i sapiguem valorar els minuts per ells mateixos, si no, potser, demà serà massa tard i ens sabrà greu no haver-ne estat capaços.