dijous, 29 de maig del 2008

La quotidianitat de la mort

No vull fer riure però necessito un curs sobre la mort.
Necessito que algú m’ensenyi com fer de la mort quelcom natural, per que, veig a venir, que no ho sentiré així.

El dia que es mori algú molt proper, crec, que m’ompliré de sentiments inevitables: la tristesa, l’enyor, la buidor, la impotència, els records de moments tendres, o aquell trobar a faltar algú que voldries tenir més estona al teu costat i, que per més que tanquis fort els ulls i els tornis a obrir, no torna a aparèixer.
Penso que em maleiré sempre per les mil estones que he dedicat a fer qualsevol ximpleria (com treballar més del que toca) i en comptes, hagués pogut estar al costat d’aquesta persona aprenent l’un de l’altre o simplement fent-nos companyia. O sigui, em sentiré egoista per haver-me apropiat del meu temps.
Preveig que totes les coses que es perden amb la persona que se’n va guanyaran en pes al bagatge que em deixa.
Sentiré la injustícia del patiment.
Em maleiré per no sé més valent que d’altres persones que, en qualsevol altre circumstància, han perdut molt més del que perdo jo.

Desenes de vegades companys em diuen aprofita ara que pots (sense adonar-se del debat intern que tinc amb aquesta frase), o escoltes un gaudeix de cada dia com si fos l’últim, o llegeixes el clàssic treballa per viure i no visquis per treballar. Hi penso cada dia i encara no sé fer-ho. I és ben cert que la vida et dona mil revessos inesperats i quan te’n adones ja és tard.

Pero jo.... soc masell.

Tant de bo, tu no ho siguis.


Una cançó que m'ha vingut al cap.
Títol: Cuantos Quienes.
Autor: Daniel Viglietti

Cuántos seres han cruzado por mi cuerpo
Como flechas, como flechas.
Cuántos seres han entrado por mis ojos
Y se han ido por mi olvido.
Cuántos son los que quedaron
En la casa roja de mi corazón.

Soy de quiénes el constante pasajero,
Siempre en vuelo, siempre en vuelo, siempre en vuelo
Y de quiénes habitante bienvenido
Para siempre, para siempre.

Quiénes tienen mi lágrima en sus ojos,
Mi error en su ternura.

Cuántos cambian de zapatos y de senda, de destino.
Cuántos rompen la memoria de sus pasos, sus acasos.
Cuántos han elegido lazarillo, desatino.

Por quién soy yo traicionado cada día,
Una herida y otra herida.
A quién voy traicionando si desarmo
Mi conciencia de su cargo.
La exigencia que ponga en mis vacíos es un río,
Es corriente de amor que vence al odio.

Y son tantas las preguntas tan urgentes,
Ya no hay tiempo, ya no hay tiempo, ya no hay tiempo,
Como flechas, como flechas, como flechas,
Para siempre, para siempre, para siempre.

Es que acaso habré quedado
En la casa roja de algún corazón.