perdoni, que té hora?

L’altre dia intentava estudiar a la biblioteca i davant meu, a la mateixa taula, hi havia una noia que, pels llibres que tenia allà sobre, vaig veure que estudiava batxillerat. El cas es que va aixecar el cap i, amb tota la naturalitat del món em va preguntar: perdoni, que té hora?
Quina decepció... mai hagués pensat que aquesta pregunta, tant innocent a primera vista, es podia convertir en un ganxo de dretes directe a l’estómac.
Si clar... puc pensar que era un tracte de respecte d’una noia ben educada a una persona de més edat que desconeix. Sincerament, hagués preferit que s'hagués deixat l'educació al fons de la motxilla...

El problema és que he vist ben clar que ja he superat l’edat prudencial en que un jove de 16 anys, intuïtivament deixa de veure'm com a TU per passar a ser un VOSTÈ.

De moment, però, encara puc estar content. Tal com diu el meu pare encara hi ha una etapa pitjor, on les visites del metge s'acaben amb un: per l’edat que té encara està molt bé. Llavors, suposo, ja et deus veure terminal.

Problemes globals

La globalització per la que aposto és una la manera de mirar la vida amb la intenció de ser conscients del nivell de gravetat dels nostres problemes al costat dels problemes d’altres sers humans.

Fa pocs dies un amic metge m’explicava anècdotes seves. De quan vivia als EUA em recordava com en una trobada entre companys seus hi havia un noi d’origen Africà que, mentre la majoria explicava petites trivialitats, ell narrava com durat la guerra que va tenir lloc al seu país va veure com mataven els seus pares i germans davant seu, i com es va haver de passar 24 hores fent-se el mort en una trinxera amb el cadàvers del seus familiars al damunt, fins que el “perill” va passar i va poder escapar. Què se li pot dir a una persona que t’acaba de dir això?

Si fóssim un extraterrestre amb visió externa del món, capaç de poder objectivar sobre tots i cada un dels problemes, segurament, molta gent dels que vivim al “primer món”, faríem riure davant les misèries que succeeixen a cada instant a d’altres parts del planeta. Desnutrició, malalties, explotació, violacions, tortures, etc. Una vida molt dura que en segons quins països penja d’un fil i a cada instant perilla per trencar-se i mentrestant nosaltres preocupats en consumir més o consumir encara més.

És cert que cada un es veu el seu melic i que costa molt mirar el del veí, però em fa mal el cor l’opulència de tanta gent que llença els diners en banalitats mentre l’altre meitat de món es fot de gana i seria capaç de viure tota la seva vida amb el que altres es gasten en coses innecessàries en un son dia. Per tant, la meva reflexió no va pel mileurista que ha d'anar tirant com pot ni amb el juvilat/ada que ha de fer malabars a la corda fluixa am b 500 € al mes.

Crec que els problemes de cada persona són prou grans en la mesura de la realitat particular de cada un, i la realitat que molts veuen a diari no és, sovint, la de la major part del món. Pot ser, per aquesta gent eludir altres realitats és una manera de ser més feliços, i per poder viure "tranquils" posen en pràctica la coneguda tàctica d'amagar el cap sota l'ala.

Així doncs, i això va per tothom, només voldria que fóssim una miqueta més globals de pensament i ampliéssim la vista una mica més enllà del nostre perímetre local. Pot ser així seriem més conscients de que el món està mal repartit, i que si uns tenim és per que altres no tenen.

Vols 200 € més al mes?Demana la independència!

Sabies qe CADA MES dones solidariament 200€ a Espanya?
Aixó és el que ens costa a cada català l'espoli fiscal que fa l'estat espanyol amb Catalunya.
Ens costa a TOTS. Si, també a tu, votant del PSC i del PP, i també a tu immigrant (espanyol, africà, asiatic, etc. ) amb papers.

Vols saber-ne més?
http://www.espoli-fiscal.tk/
http://www.tancamentdecaixes.org/
http://www.racocatala.cat/

És el petroli, estúpid!

Noam Chomsky ha publicat un article que ens torna posar al descobert totes les intencions i realitats de l'invasió, que ja quasi en podriem dir apropiament, de l'Ikaq. També ens fa 5 centims del paper que hi juga Iran en l'entrellat.

Totalment recomanable.

El podeu llegir a www.terricabras-filosofia.cat

CHOMSKY, Noam. “It's the Oil, stupid!”. Article publicat a Khaleej Times, el 8 de juliol del 2008: http://www.khaleejtimes.com/DisplayArticleNew.asp?col=§ion=opinion&xfile=data/opinion/2008/July/opinion_July32.xml. Traducció d'Esteve Gràcia i Cano per a www.terricabras-filosofia.cat

Volaree.... oooo

Si cada català, abans de volar amb una altre companyia en comptes d'Air Berlin, els hi fés arribar una carta o correu electrònic dien-los que haguessin pogut volar amb ells però no ho ha fet per la poca delicadesa que han tingut, pot ser serien capaços de multiplicar notes rebudes per euros i ja veuriem si els hi sortirien els números. . .

Com s'ho pot fer un poble per ser lliure?

Si deslegitimen els partits que la gent vota, si no se'ls permet fer una consulta polular, si la democracia que teòricament els ampara no els deixa parlar, si posen a la presó els seus representant polítics, si el poder judicial que els jutja està instrumentalitzat políticament?

Tot això no vulnera els drets humans?

El PSC perd per primer cop una moció en el ple i durant la Diada onejarà l'estelada a Girona.

Han hagut de passar gairebé 30 anys perquè el PSC veiés com prosperava una moció a l'Ajuntament de Girona malgrat el seu vot contrari. La moció, que presentaven ERC i CiU, va possibilitar aquest fet mai vist gràcies als vots de suport dels regidors d'ICV, que tenien llibertat de vot i tots tres hi van donar suport. En virtut de la moció aprovada, Girona farà onejar la bandera estelada durant la diada de l'Onze de setembre.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va defensar que el ple «no és ni el lloc ni el moment per resoldre temes identitaris». En aquesta línia, va afegir-hi que la bandera estelada «mai ha estat assumida pel Parlament» i va apel·lar a la senyera com a símbol d'unió dels catalans. El portaveu del PSC, Joan Pluma, va recordar que els símbols del país «s'han d'assolir per consens i no per conflictes polítics». També va assenyalar que l'estelada no està recollida en l'Estatut i va acusar CiU d'aprofitar la proposta per «dividir i fer pressió al govern tripartit». El regidor d'ERC, Joaquim Ayats, va defensar que es pengés l'estelada aprofitant el seu centenari i com a defensa «de la plena sobirania».

El portaveu de CiU, Carles Puigdemont, va assegurar que la moció no té «cap interès de confrontació» i va defensar la moció argumentant que la bandera estelada «transcendeix de qüestions partidistes» i, segons ell, s'hauria d'assumir «sense dramatisme».

El portaveu d'ICV, Joan Olòriz, va fer un discurs en què va admetre que el país té reptes més importants a afrontar i va reconèixer que la formació ecosocialista no té «com a prioritat un Estat propi». Malgrat això, va donar llibertat de vot als regidors i tots tres hi van votar a favor. El resultat final va ser de 13 vots a favor (ERC, ICV i CiU) i 11 en contra (PSC i PP).

Els populars es van alinear amb els socialistes, i la seva portaveu, Concepció Veray, va argumentar la seva oposició perquè «l'Ajuntament ha de representar tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva ideologia», una representativitat que, segons els populars, no es dóna amb l'estelada i que «aporta un debat estèril.

La secretària de l'Ajuntament va advertir que la decisió presa pel plenari vulnerava la llei que regeix els símbols institucionals. L'aprovació va rebre els aplaudiments de la CUP i Maulets, que seguien la sessió, després de la concentració que van fer abans del ple, ja que ells havien fet la proposta a tots els grups.

Un dels dubtes és on es penjarà l'estelada. El text de la moció permetria que s'hissés en un edifici prominent de la ciutat que no hauria de ser l'ajuntament. Un fet que permetria complir la llei i fer-la compatible amb l'essència de la moció. Avui es negociarà on es farà onejar finalment l'estelada.

FONT: cup.cat

La quotidianitat de la mort

No vull fer riure però necessito un curs sobre la mort.
Necessito que algú m’ensenyi com fer de la mort quelcom natural, per que, veig a venir, que no ho sentiré així.

El dia que es mori algú molt proper, crec, que m’ompliré de sentiments inevitables: la tristesa, l’enyor, la buidor, la impotència, els records de moments tendres, o aquell trobar a faltar algú que voldries tenir més estona al teu costat i, que per més que tanquis fort els ulls i els tornis a obrir, no torna a aparèixer.
Penso que em maleiré sempre per les mil estones que he dedicat a fer qualsevol ximpleria (com treballar més del que toca) i en comptes, hagués pogut estar al costat d’aquesta persona aprenent l’un de l’altre o simplement fent-nos companyia. O sigui, em sentiré egoista per haver-me apropiat del meu temps.
Preveig que totes les coses que es perden amb la persona que se’n va guanyaran en pes al bagatge que em deixa.
Sentiré la injustícia del patiment.
Em maleiré per no sé més valent que d’altres persones que, en qualsevol altre circumstància, han perdut molt més del que perdo jo.

Desenes de vegades companys em diuen aprofita ara que pots (sense adonar-se del debat intern que tinc amb aquesta frase), o escoltes un gaudeix de cada dia com si fos l’últim, o llegeixes el clàssic treballa per viure i no visquis per treballar. Hi penso cada dia i encara no sé fer-ho. I és ben cert que la vida et dona mil revessos inesperats i quan te’n adones ja és tard.

Pero jo.... soc masell.

Tant de bo, tu no ho siguis.


Una cançó que m'ha vingut al cap.
Títol: Cuantos Quienes.
Autor: Daniel Viglietti

Cuántos seres han cruzado por mi cuerpo
Como flechas, como flechas.
Cuántos seres han entrado por mis ojos
Y se han ido por mi olvido.
Cuántos son los que quedaron
En la casa roja de mi corazón.

Soy de quiénes el constante pasajero,
Siempre en vuelo, siempre en vuelo, siempre en vuelo
Y de quiénes habitante bienvenido
Para siempre, para siempre.

Quiénes tienen mi lágrima en sus ojos,
Mi error en su ternura.

Cuántos cambian de zapatos y de senda, de destino.
Cuántos rompen la memoria de sus pasos, sus acasos.
Cuántos han elegido lazarillo, desatino.

Por quién soy yo traicionado cada día,
Una herida y otra herida.
A quién voy traicionando si desarmo
Mi conciencia de su cargo.
La exigencia que ponga en mis vacíos es un río,
Es corriente de amor que vence al odio.

Y son tantas las preguntas tan urgentes,
Ya no hay tiempo, ya no hay tiempo, ya no hay tiempo,
Como flechas, como flechas, como flechas,
Para siempre, para siempre, para siempre.

Es que acaso habré quedado
En la casa roja de algún corazón.

quin desastre de mòn

Que bé que vivim i que poc que ens adonem de les realitats del mòn.
La revista d'intervida publica, en el seu número 32, un recull de dades que són per deprimir el més optimista.
Si no us agada rebre cops de puny de realitat no llegiu les dades que aquí llisto:

- Es calcula que en l'actualitat, més de 130 milions de nenes (entre dones i nenes vives) ha patit mutilació genital.

- Dos milions de nens, nenes i adolescents estan atrapats en xarxes de comerç sexual en tot el mòn.

- El 36% de les dones del mòn que tenen entre 20 i 24 anys es vàren casar abans de complir els 18 anys.

- Quasibé 220 milions de nenes entre 5 i 14 anys estan obligats a traballar en el mòn.

- Es calcula que 300.000 nens i nenes menors de 15 anys estan relacionats d'alguna manera amb la guerra.

- 150 milions de nenes i 73 milions de nens m enos de 18 anys vàren patir en el 2002 relacions sexuals forçoses o d'altres formes de violència física y sexual.

- Al 2005, més de dos milions de nens i nenes de 14 anys o menors vivien amb el virus del VIH.

Que trista és la realitat i que poc que ens l'ensenyen (o que poc que la volem veure). És millor viure-hi d'esquenes i així no amargar-nos l'existència.
Nosaltres ho podem fer.

Terricabres - Chomsky

Quin duet!!!
El Sr. Terricabras és una veu IMPRESCINDIBLE pel nostre país i pel mòn en general. És un veu de sensatesa que tant de bo els nostres governants en tinguessin, ni tan sols, un 0,7%.

A la seva pàgina web hi ha la traducció d'un article de Noam Chomsky que es titula "Som els amos del món" que cal llegir per entendre, el que no ho té clar, qui té el poder dem món i com aquests, alhora, dominen l'opinió del poble per amagar la seva supremacia i focalitzar amenaces sobre qui més els interessa.

És un goig passar una estona amb aquesta lectura.

Sense tele

Ja deu fer uns dos mesos que no en tenim. De fet si que en tenim, pero no funciona, que pel cas, és com si no en tinguessim. La tele es va acollir al dret de vaga i ens ho va fer saver amb un "puff" sonor que en primera instància ens va deixar muts, 2 segons després ens vàrem fer la clàssica mirada de complicitat que va acavar amb una llarga riallada que encara ressona.
La qüestió, peró, és que no l'hem portat a arreglar.

I em podríes preguntar per què?
Doncs per curiositat. Personalment vull provar que se sent visquent sense aquest aparell que m'ha entretingut mils d'hores de la meva vida. No recordo haver viscut sense tele i ara veig més clar que mai que soc de la generació de la televisió. Sempre m'ha acompanyat. De la mateixa manera que els meus fills seran de la generació de les noves tecnologies. Ells han nascut envoltats d'ordinadors, internet, wifi i telèfons mòvils.

I no l'hem trobat a faltar?
Hi ha moments que reconec que hauria estat molt còmode. Sobretot per veure les notícies que és el que més ens interessa de la progamació. O el "Polònia" o el "que, qui, com". I també, no es pot negar, per fer una migdiada mentre fan un reportatge submarí.

I no us heu aburrit?
Doncs, per sort o per desgràcia, no hem tingut temps d'aburrir-nos. Entre els cursets de la Cris, i les meves reunions a hores de bruixes, no n'hem tingut de temps per assaborir el plaer d'aburrir-nos. I els dies que hem estat plegats a casa, ens hem dedicat a fer algun sopar intim, a començar el meu àlbum fotogràfic de quan era petit, o cosir aquell descosit que hi havia pendent des de no recordem quant.
Pot ser ara, que s'acaben els cursets de la Cris i jo deixo el meu càrreg al GEiEG, tenim més oportunitats d'aburrir-nos.

I no l'heu mirat ni mica?
Si, una miqueta si. Hem fet una petita trampa fent servir els ordinadors per mirar alguna película amb els nens, o per provat la curiositat de mirar la tele per internet.

I no us sentiu extranys?
Mira, curiosament, tenim bastanta gent que ens envolta que no en tenen de televisió a casa seva. Aquests, però, són militants de la causa. No l'han ni comprat. Ells hi creuen, i se'ls veu la mar de feliços, i no per això estan desinformats del que passa, per que la informació d'actualitat la pots trobar en altres formats.

I trobes que cal viure sense tele?
Reconec que està enormement integrada dins la quotidianitat de la nostra societat, fins al punt en que sovint les converses parlen de coses de la programació, d'aquelles imatges del telenotícies, d'aquella serie. Sort, pero, que ara hi ha tants canals que lo extrany és que n'hi hagi dos que hagin vist el mateix. Recordo quan els canals eren 2 o bé 4 i tots miravem el mateix alhora. Per això hi ha programes o sèries mítiques (Dallas, Magnum, 1.2.3, bola de drac, Mazinger Z...) que tots hem vist i que en podem parlar i riure'n tot cantant les cançonetes d'aquests programes que tots ens sabem.
Així doncs crec que per algú com nosaltres (amb la nostra edat i tipus de feina) la televisió és prescindible. Tot i així, part de la seva funció la pot substituir un ordinador, que pot fer la feina de la tele en moments puntuals.

I creus que en teniu per gaire?
No sé. Estem en període pde proves. Qui la troba més a faltar és la Cris els dies que jo estic de guàrdia. De moment deixem passar el temps. Jo, com aquell qui no vol, aprofitaré que aquest cap de setmana que tenim gent a casa a dinar per desplaçar subtilment la tele, el moble i els altres aparells (Dvd, vidro, tdt) fins al lloc dels mals endreços, només per fer una miqueta d'espai al manjador.

Vertigen

El meu dia a dia no deixa de ser el mateix que el de qualsevol altre persona, o si més no, com de la majoria, amb el coet al darrera des de que et lleves fins que te’n vas a dormir. I de dormir no gaire, no fos cas que arribéssim a descansar massa. I tot plegat per que? Val la pena córrer tant i fer tantes coses? No seria possible no ser tant ambiciosos i acontentar-nos amb menys? Potser així podríem tenir temps d’aturar el temps, o si més no, per poder tenir la sensació de que encara tens el control de la teva vida.
Tot plegat és tant trepidant i porta tanta inèrcia que com ho farem per parar-ho? O es que ens passarem la vida així, fent la tangent a tot i sense assaborir res? o resulta que soc/som massa ambiciosos fins i tot amb els nostres petits plaers, que si no els assaborim "a tope" no ens deixen regust?

Avui, 5 minuts abans d’una reunió i mentre esperava un company en un bar, he llegit un article al diari d’un lector que parlava d'ell, la seva malaltia i la seva vida. Aquí us el copio. Es titula "El meu Parkinson"


ANTONIO OLMO, PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE PARKINSON DE BLANES I COMARCA DE LA SELVA I ALT MARESME. BLANES..

Per mi és el meu company de viatge sense haver-lo escollit. No és el meu amic, ha modificat la meva vida i la de la meva companya. Hem deixat les nostres expectatives de futur per «viure un present», el dia a dia, amb un futur amb no bones expectatives però carregat d'esperança. L'esperança de tornar a sentir l'olor de la terra mullada, del gessamí, del mar..., de poder caminar sense esgotar-me a les deu passades. De deixar aquesta lentitud i tibantor del meu cos. Que no deixa que reflecteixi ni un somriure amb naturalitat i m'obliga a mantenir la mateixa expressió en les possibles alegries i tristesses. Que em lliga per instant al terra i em provoca aquestes caigudes ta ndesagradables com inesperades. Que m'escurça la son deixant-me sense poder somniar... Per modificar, ha modificat, que no vol dir impedir, l'amor... Amb tot aquest sentit i altres més.

Ha fet que sigui més tenaç. Així, el present és futur, i la meva vida es queda en el minut viscut contínuament sense parar-me a comprendre ¿Per què? El que vull és viure i així haig d'acceptar aquest present. Crec que al comentar els meus sentiments estic reflectint els sentiments de tants i tan afectats per aquesta malaltia: 100.000 diagnosticats a Espanya i altres sense diagnosticar.

Davant la proximitat del Dia Mundial del Parkinson, el proper 11 d’abril, demanem, segons va comentar el senyor Zapatero, més inversions en investigació, i exigim que aquestes promeses es converteixin en realitats. Per a tots, un desig: salut.

Tot després de llegir aquestes paraules he sentit vertigen.

Avui, tocava anar a la biblioteca i, mentre les monitores ens entretenen la mainada, hem tingut el pler d’escoltar una xerrada de la Marta Graugés. He aprés molt i m’he adonat que aquest ritme que porto no és bo ni per mi, ni pels que m’envolten (sobretot els meus fills), que els toca rebre les conseqüències de la meva velocitat.

Ara, tot aprofitant una inèdita estona de tranquil•litat, faig reflexió del dia d’avui, on he rebut dos tocs d’atenció: l’article i la xerrada. I tot plegat ha servit per acabar allà on volia anar, escriure aquestes 4 ratlles per fer una abraçada a en Miquel Diumé, el pare d’en Xevi. Tant de bo els moment difícils d'altres persones ens serveixin de fre a la nostra vida, i sapiguem valorar els minuts per ells mateixos, si no, potser, demà serà massa tard i ens sabrà greu no haver-ne estat capaços.