Palestina i els reis de l'Orient
Ja fa temps que em cou una ràbia continguda sobre el conflicte a les terres de l'Orient. Ara, amb l'horror al cor que em provoquen les notícies dels últims atacs, torno a perdre la fe en l'home i m'escandalitzo davant la barbàrie de la situació. Veig Gaza acorralada per terra mar i aire pel seu botxí, encerclada en el seu minúscul, superpoblat i derruït territori. Amb la seva única escapada cap a territori fronterer no israelià, Egipte, impedida. La població té manca de qualsevol necessitat primària i Israel té el poder d'obrir i tancar l'aixeta del subministrament de tot, fins i tot l'ajuda humanitària.
De fet, hi ha una explicació. El 7 de febrer hi ha eleccions Israel i Hamàs ha posat a punta de caramel l'excusa ideal per que el seu exèrcit balli la dansa de la sang, de l'aixafament cruel del més fort i poderós sobre el pobre i oprimit.
Si jo que m'ho miro des de la meva comoditat occidental sento una profunda ràbia, no hauria de tenir problemes per entendre els homes bomba, els màrtirs i l'odi d'aquell poble que veu impotent com el dessagnen mentre el seu botxí decideix què li deixarà menjar aquella setmana, obrint o tancant al seu gust les fronteres. És a dir, no només t'esclafo si no que en la teva angoixa decidiré si em ve de gust deixar-te menjar o et faig patir més matant-te de gana.
La UE fa pena per que tots són de la OTAN, la ONU, mentre hi hagi membres privilegiats amb dret a vet, seguirà essent un titella, i els EUA segueixen la cançó israeliana que és la que més els hi convé. Mentrestant el poble Palestí potser es permet el luxe de posar a un costat de la balança la submissió més tranquil·la de Mahmoud Abbas i a l'altre el desafiament constant amb violència i patiment (tant si s'entén o es tolera com si no) de la ma de Hamàs.
Mentrestant nosaltres continuem com si res. Ens haurem gastat centenars d'euros en regals seguint la tònica consumista i hem anat a veure l'arribada dels reis d'Orient que, si realment fossin d'allà, voldrien que canviéssim la seva arxifamosa cançó per la següent:
Visca els reis valents de l'orient,
que estan esclafats per tots els governs,
fan botifarra a la nostra cara,
voldrien, però no tenen cap padrí,
els prenen la llibertat de la seva boca,
no tenen cap tros de pa per la gana del seu poble tapar.
2 comentaris:
Xevi
Perdona el meu català que no és més que una traducció per mantenir el to del blog
Les teves paraules, no sol expressen raonablement un sentir col·lectiu, sinó que carreguen la realitat que regeix al mig orient. Qui som per jutjar com a bàrbars les “inmolaciones” que fan aquests humans quan viuen el dia a dia el que nosaltres veiem, com canta Silvio, com|com a Causes i Atzars.
Els americans gosen envair països en arres de la democràcia i llibertat. Gosen enderrocar governs a favor d'un millor per venir per als seus interessos; però quan parlem d'una guerra on uns quants se n'adjudiquen que és la terra promesa fan cas omís per conveniències econòmiques, lògic, no? els Jueus és la minoria que governa econòmicament aquesta potència.
Mes lamentable veure a aquests, elegits de Déu, utilitzar les mateixes actituds que fa més de sis dècades van usar contra ells. No és que no aprenguin és que econòmicament els convé tenir el poder absolut d'aquestes terres, terres que les ONU els va donar pq ells mateixos es van adjudicar. El seor diners parlo.
És bé fàcil jutjar com|com a báarbaro el no coneixem i apuntar el gallet a l'oprimit. De l'arbre caigut tots fan llegeixi. Però alguna cosa queda bé clara, o ens unim en un sol crit de protesta o deixem que el poema d'aquest Pastor protestant Martin Niermöller, i que li adjudiquen erroneamente a Bertold Brecht, ho faci per nosaltres:
"Primer van venir pels comunistes,
però jo no vaig dir res
perquè no era comunista.
Després van venir pels jueus,
i jo no vaig dir res
perquè no era jueu.
Després van venir pels catòlics,
i tampoc no vaig dir res
perquè jo era protestant.
Quan van venir per mi,
ja no hi havia ningú
que digués gens. "
Molt bé el cometari 1.
Mentre l'ONU no tingui cap poder i els EUA no vulguin la pau, no hi haurà res a fer.
Allò que deia Pla: "Em pensava que hi havia molt a fer i veig que no hi ha res a fer".
Molt lamentable!
Sagi
Publica un comentari a l'entrada