dilluns, 10 de desembre del 2007

Tinc una guitarra

Tot i que no soc músic −ja que no em puc atribuir com a professió el que per a mi és tan sols una afició− em puc creure que els que en fan de la música la seva professió poques vegades tenen l’oportunitat de tenir al davant un públic tant especialment agraït.
Aquest any ha estat el tercer que vaig a tocar la guitarra i cantar a la setmana de la música d’”el lledoner”.

Sempre començo amb una sorpresa. Què hi ha dins la funda de color negre?. Un grapat d’ulls grossos i expectants em miren mentre faig córrer la cremallera. I... taxan! Una guitarra! Crec que no n’hi ha ni un que aquest moment li faci una especial gràcia. De fet n’hi ha que fins i tot ploren davant l’artefacte marró en forma de pala gegant, però el moment de suspens, creieu-me que val la pena.

A cada classe, i això és el bonic de l’ocasió, la resposta de la mainada ha estat diferent. A la de P1 entro, i després dels primers moments d’incertesa i enrenou de veure un “senyor” dins la classe amb una cosa grossa i estranya a la ma, m’assec a terra i amb delicadesa arpegio un acord que dona l’entrada a una suau “la lluna la pruna vestida de dol”. Com si els hi haguessin robat la veu, a l’acte, tots callen i el silenci sobtat m’esgarrifa. De fet, quan acaba la cançó continuen igual de callats. Potser no els hi ha agradat gens, penso, però crec que els pot més l’estupefacció de la novetat que la joia d’haver sentit una cançó coneguda. Sort que les dues educadores aplaudeixen i exclamen mooolt beé! però els nens s’han quedat tant bocabadats que decideixo tocar una altre cançó, si mes no, per continuar trencant el gel. La cosa ha anat a millor cançó darrera cançó, i jo crec que els hi ha agradat molt. N’hi ha hagut alguns que han picat de mans, d’altres que reien, un que posava les banyes al cargol i fins i tot n’hi ha un que s’ha adormit. Ens hi hauríem passat més temps però s’ha fet tard i abans d’acabar el repertori ja hi havia pares a l’altre costat del vidre esperant.

Els més petitets de tots han estat més receptius que mai. No s’han estranyat gens de la meva presencia (la bona afaitada que m’he fet al matí crec que ha fet el seu efecte). Recordo altres anys que amb un parell o tres de cançonetes ja en tenien prou. Aquest any m’he sorprès per que estaven la mar de tranquils i hem estat una bona estona repassant el més clàssic de les cançons infantils.

Els grans, com és normal, han estat els més interactius. M’he valgut de l’ajuda de la meva filla Afra que, al meu costat, ha fet de faristol aguantant el paper amb la llista de cançons fins al final del concert. No sé per què, aquest any els nens se m’han llençat físicament a sobre. Em costava tocar per que érem 10 nens, la guitarra i jo dins el mateix metre quadrat. Realment hi havia caliu. És en aquesta classe de P2 que veus la feina feta per les educadores, quan al so del “així fan, fan, fan, els petits bonics titelles” tots els nens, automàticament, aixequen les mans a l’aire com si algú hagués pitjat el botó d’aixecar les mans. El punt àlgid de la sessió ha estat quan els he ofert la possibilitat de poder tocar ells la guitarra. Només cal que digui que aquest cop, la guitarra, s’ha sentit grapejada de debò.

Sens dubte hi ha hagut moments del matí en que ha estat més emocionant i enriquidor per a mi que no pas pels nens. Com sovint passa amb les relacions entre petits i grans, l’aprenentatge no és mai unidireccional, si no que moltes vegades la mainada ens fan sentir coses inesperades que justament sorprenen per la seva espontaneïtat.

Per acabar diré que em especial gracia quan dies després de la serenata amb la guitarra els nens em miren diferent quan vaig a portar o a buscar la meva filla a l’escola. Fins i tot veig com algun em senyala mentre li diu a l’adult que l’acompanya: aquest senyor té una guitarra.

2 comentaris:

Xavier Diumé ha dit...

Molt tendre!
Crec que estem davant de la consolidació de l'"Angel Davant" del segle 21!

sagisibina ha dit...

L'escola es compon de professorat, alumnat i família. Sense aquests tres paràmetres, sense tenir-los en compte i presents ni estenent-los la mà per col·laborar, l'escola no és res. En Xevi hi ha posat un bon grapat de grans de sorra.
Sagi