Sobre les consultes del 13 D

Jo estic trist per com els mitjans de comunicació han bombardejat amb titulars com el del periodico que aquí copio.
"El 13-D trosseja el sobiranisme i obre l'ànsia electoral de CiU i Esquerra"
"Montilla adverteix que el resultat de diumenge no és extrapolable i el limita al nacionalisme radical"
Que trist és veure com els polítics s'aprofiten del treball dels altres encara que sigui per desprestigiar-lo.


A banda d'això estic supercontent, i ho dic amb la ma al cor.
Jo no crèia que s'arribés ni tant sols al 20% de participació, pero no cauré en la trampa que ha fet servir la premsa, amagant descaradament el resultat. S'han centrat només en la participació, comparant-la amb qualsevol altre referèndum organitzat amb tota la potència d'un estat. El que hauria d'haver estat notícia és que guanya en un 95% el Si. Algun mitjà ho ha destacat? Ho va haver de dir un polític del PP, que trist.

Tal hi fa, a mi no em treuen les ganes amb això. Ja hi tinc pell morta en la manipulació dels mitjans per part dels grups polítics. El que realment em fa vibrar és saber que 200.000 persones vàren sortir de casa seva per dir que són independentistes, tot i que només va poder votar una part molt petita de la masssa vontant del pais.

Mireu, quan era poc més que un adolescent i anava a les "manis" de l'onze de setembre sempre vèia les mateixes cares, vèia que erem els quatre de sempre, i segurament ho erem. Era transició, època convergent, època de baixades de pantalons, època de "anem fent que ara estem prou bé", època de reverències a la constitució espanyola. En pots anys les coses han canviat molt i el perfil del que votaria Si a la independància no és el mateix.
No vull de cap manera que uns diaris manipulats sense ètica ni objectivitat m'espatllin la festa, ni tampoc els quatre polítics de torn que volen fer servir les consultes de llançadora (si la volen fer servir ja els hi regalo, de fet han tingut els "sants pebrots" d'arrancar tot aquest enrenou, que no és poc).

Jo tinc clar que el camí cap a la independència del meu pais ja està en marxa. Les consultes són un pas més, un moviment cívic impressionant que no havia arribat mai ni a imaginar en un futur tant proper. No sé per què, però veure la gent moure's pel seu país em fa posar la pell de gallina.
Tots sabem que la indepèndència no serà demà, ni segurament tampoc l'onze de setembre del 2014 (que seria perfecte per canviar la cel·lebració d'una derrtota per una victòria). Pero sigui quan sigui jo hi penso ajudar en el que pugui, i espero d'aquí 40 anys asseure'm els meus nets a la falda i explicar-los "batalletes" sobre el país lliure que ells tenen i que jo vaig ajudar a construir. Segur que si haig d'esperar que els bandarres que tenim com a polítics moguin la panxa per quelcom més que per fer de "Millet", puc fer-me vell. Què carai, jo vull votar i vull que es faci una consulta encara que sigui només per que els espanyols i molts polítics catalans, no ens la deixen fer o no els ve de gust.

Corefoc amb sorpresa

Dies enrere vàrem anar amb la colla de diables a fer el correfoc de Sant Feliu de Guixols, un correfoc molt divertit i maco, amb una gent molt sana, on es nota en l'ambient que la gent s'espera el correfoc amb ganes de gresca i passar-s'ho bé.

A mig correfoc em vaig trobar una mare acompanyant un nen de la ma. La mare em mira i em pregunta: ets en Xevi? Sorprès m'hi fixo en ella (doncs no recordava la seva cara) i em fixo també amb el nen. Voltava els 4 anys i portava un mocador que li tapava de nas en avall. Li baixo el mocador amb l'esperança de que potser el lligam sigui la criatura i m'adono que encara em sona menys que la mare. Com passa sovint en aquests casos, mentre fas cara de perdut, el cap es posa a treballar a tota màquina repassant qualsevol connexió neurològica possible, cercant un lligam, un punt de referènca o un escenari determinat que em faci encendre la bombeta.

Com que no trobava la solució a l'enigma em vaig fer el despistat amb l'excusa de que tinc feina a cremar carretilles i quan ja estava marxant la mare em diu: porta un any parlant de tu.
Em va caure el mòn al damunt... En un desgast energètic considerable vaig retorcedir un any en el temps i s'em despertà el record del correfoc de l'any passat. Recordava estar parlant amb un nen petit sobre els bombers, sobre els correfocs i no havia tornat a pensar en ell fins aquell moment.
No recordo com es diu i no vaig gosar preguntar-li. Em feia vergonya no saber-ho quan ell ho tenia tant clar.

Acabat el correfoc el vaig tornar a trobar a la plaça de l'ajuntament i aquest cop anava amb el seu pare. Jo també feia de pare i portava el meu nano a coll. Li vaig presentar i després de 4 paraules el vaig convidar a que ens tornessim a trobar l'any que ve.

Ja m'he apuntat a l'agenda el compromís i miraré de portar-li un regalet que ja tinc pensat.

Aquesta història em serveix per adonar-me de la impressió que podem arribar a fer sobre altre gent. Sovint no som conscients de la mesura en que poden influenciar sobre algú 4 paraules o una actitud, encara que aquest algú sigui un nen de 4 anys.

Fins sempre Mario

Hi ha persones que, tot i no haver-les conegut personalment, sé de ben segur, que em doldrà la seva mort. Són persones que no són cap parent ni amic, pero el que han fet ha influenciat d'alguna manera en les nostres vides. Fa fa gairebé un mes es va morir Mario Benedetti i ell és una d'aquestes persones.

Desconec molta part de la seva obra escrita ja que ha estat molt prolífic en diferents gèneres: novel·la, assaig, contes, crítiques, etc. Tot i així he llegit bona part de l'obra poètica i val a dir que em va seduir de dalt a baix. Quina tendresa, quina valentia, quina força... Molts dels seus poemes els he rellegit un grapat de vegades i ara, aquests dies hi he tornat.

Fa uns 16 o 17 anys vaig tenir la sort de poder estar en un recital que va fer juntament amb Daniel Viglietti, on combinaven magníficament poemes i cançons. Radiaven una força des de l'escenari que s'encomanava.

Després de la seva mort física del senyor Benedetti queda la vida de la seva obra que, de ben segur continuarà, per molts anys, rascant l'ànima de moltes persones.

Aquí poso dos poemes curtets i un vídeo del amb un tall d'un dels tants recitals que vàren fer.

Tant de bo us agradi tant com a mi...

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Estados de ánimo

  A veces me siento
como un águila en el aire.
-Pablo Milanés

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Aquest sistema no funciona

No cal parlar del balanços econòmics, IPC, deflació o crisis. Hi ha molts indicadors que ens mostren que el sistema econòmic que impera a la major part de les economies mundials no funciona globalment.
L’objectiu en que es basa aquest sistema, i dels que hi aposten, és la productivitat, i darrera seu tot s’hi val. És clar que les grans empreses i corporacions tenen treballadors als que donen feina, però sota aquesta excusa s’emparen pràctiques comercials i productives que, a banda de que traspassen tots els límits dels drets humans, provoquen grans desequilibris en el repartiment de riqueses.
Tant de bo aquesta crisi econòmica serveixi per que hi hagi un reequilibri però molt em temo que fins que el sistema econòmic no es col•lapsi i mori d’èxit, com ha passat amb tots els sistemes econòmics que hi ha hagut al llarg de la història, no sortirà una altre opció, que per a nosaltres ara com ara no és ni identificable, que sigui més justa i més humana.
Mentrestant hi haurà, com a exemple, mig milió de nens que viuen en situació d’esclavatge a Hahití. Que trist que ha de ser per un pare haver de fer fora el teu fill de casa per que faci de "criat" en alguna mansió canvi de que el deixin anar a l'escola.

AY! LA CENSURA... final de la copa de'n JuanCa 2009

AY! la censura, AY! la censura, valga'm Déu quina tortura... deia la trinca en la seva popular cançó.

Com que no tinc tele m'he buscat la informació per can iutub, els diaris i els amics.

Situació: final de la copa del rei 2009. Bilbao - Barça jugat a Mestalla (València)
Moment en el els reis espanyols entren a l'estadi i sona el seu himne. La càmara fa la típica imatge de passar per davant dels jugadors mostrant-los un per un mentre estan arenglerats un al costat de l'altre.

TVE - davant la xiulada i esbroncada general de tot el públic quan sonava l'himne (que es veu que va ser brutal) la televisió epanyola opta per tallar la retansmissió, com aquell qui res, i connectar amb altres seus (bilbao).
Com que han vist que la han vessat, a la mitja part passen les imatges que hauries d'haver posat i hi posen l'himne a sobre per que no es noti la xiulada. Aprofiten per intercalar una imatge d'un aficional al Bilbao que està amb la ma al cor escoltant l'himne (debia ser l'únic de tot el camp).

TV3 - si que passa les imatges pero no comenta res de la xiulada fins al final, i salta l'Escobar excusant-se de que no havia sentit l'himne.

EL diari Avuí en versió digital de l'endemà del partit publica això:
TVE destitueix el cap d'Esports per no transmetre l'himne espanyol

TVE amb la censura i el NYAP de la mitja part


El que va fer TV3

EUA - Europa - Afganistan - G20 - OTAN

Quina decepció més gran són els resultats de la reunió del G-20.
És ben trist que la televisió tregui com a destacat les "curioses" comparacions entre les acompanyants dels líders polítics i no es dediqui a fer una clara visió objectiva del que realment s'ha estat cuinant.

Alhora, el gran titular que resumeix la reunió de la OTAN és: MES TROPES A L'AFGANISTAN. ¿Ens volen fer tornar a creure que ho fan per renyar i vigilar els dolents talibans?, ¿Han estat capaços potser, ens aquests 7 anys d'ocupació, de treure tant sols una sola burka del cap d'alguna de les dones? ¿Han gestionat l'eliminació d'algun dels camps d'opi?. Cal que sapiguem que els nostres líders polítics, alhora que es decidia això a la reunió de l'OTAN, han anat a despistar al personal al G-20 fent-se la foto amb el bo de l'Obama. Ara és l'home de moda i tots volen ballar amb ell, però té un "carnet de ball" amb condicions per estar-hi inscrit.

No us creieu de cap manera que l'OTAN vol primordialment "acabar amb el terrorisme". El poble afganès té la mala sort de viure en una zona de gran importància geoestratègica. Fronterera amb l’Iran, la Xina, el Pakistan, i prop dels importants jaciments energètics del Mar Caspi. També hi ha un oleoducte que cal vigilar que ningú el toqui, i ara els EUA usant el CLUB D'AMICS QUE TÉ A LA OTAN, volen reforçar el seu braç armat dins la unió europea i fer pinya davant Russia coincidint que fa poc ha fet públic que es vol armar fins a les dents, i si cal amb més armes nuclears.

És clar que l'Afganistan necessita una reconstrucció, però no és feina de l'OTAN. Crec que, amb la crisi mundial, els països desenvolupats tenen altres coses més urgents a apedaçar dins dels seus territoris que no pas invertir militarment en un país si no és per altres interessos, d'entre ells rentar-se la cara davant l'opinió mundial després del xafastre que han fet a l'Irak.

independència de Kosovo

A la senyora Chacón se li ha vist el plumero, i a l'estat espanyol també amb la retirada de les tropes de Kosovo. No volen dolar suport al procés d'independència del país, no fos cas que els paÏsos que estan subjugats dins l'estat que ells governen, tinguessin algun argument més per reclamar la seva autodeterminació.
L'estimat amic i humorista J.M. Aznar ja va dir l'any passat que reconèixer la independència de Kosovo, suposa "un immens error" i equival a "crear una possibilitat, un horitzó i una esperança" per a que altres nacionalismes considerin que també és realitzable "una opció similar" quan "arribi el seu moment". M'agrada per que diu les coses clares i no amaga les intencions reals.
Ara als socialistes se'ls hi ha vist la disfressa,doncs en temes de nacionalismes que no sigui l'espanyol són iguals que els del PP.

Sobre la independència de Kosovo cal tenir en compte que els EUA en són els principals impulsors per la divisió d'opinió europea, que el govern rus hi té interessos en exportacions energètiques i que els servis hi estan en contra, com els espanyols, ja que perden un 12% del seu territori.

Espanya quan vol és mes papista que el papa, però quan veu perillar territori, o sigui dinerets, mou el cul més ràpid que en Jaumet.

Tot i així els que aspirem a la independència del nostre país podem estar tranquils, ara ve la llei de referendums...

Delicatessen

He descobert, per atzar, un programa de ràdio on posen una música bastant especial i interessant. Posen música sovint tranquila, delicada, tendre, però també alguns temes més "canyeros". Música amb una energia especial que de vegades et remou alguna cosa de dintre. Aquest programa del que parlo es diu Delicatessen. El dirigeix Albert Puig i el fan de dilluns a divendres a Icat Fm de 21:00h a 22:00. Com que a aquesta hora estic endreçant nens aprofito la web de icat.cat per escoltar-ho quan em ve bé, sobretot pel matí al despatx i mentre escolto el programa vaig veient quins albums sonen i em poso al dia de la música que m'agrada i, que si no me l'oferissin per ràdio, difícilment arribaria a descobrir.

No vull fer propaganda de ningú però el programa m'agrada, qui el porta ho fa bé, el que sona em fa vibrar i ho comento per si algú li interessa. Aquí és on vaig descobrir aquest tema d'Essie Jain que tinc ara com a recomanació musical.

Per arrodonir, el nom del programa, suposo, deu ser en honor a la pel·lícula Delicatessen de Janot i Caro. Un film divertidíssim i del tot genial que he vist un grapat de vegades, amb escenes tant fantàstiques com la del final que us poso aquí i que trobo senzillament preciosa. (poseu els altaveus)

Palestina i els reis de l'Orient

Ja fa temps que em cou una ràbia continguda sobre el conflicte a les terres de l'Orient. Ara, amb l'horror al cor que em provoquen les notícies dels últims atacs, torno a perdre la fe en l'home i m'escandalitzo davant la barbàrie de la situació. Veig Gaza acorralada per terra mar i aire pel seu botxí, encerclada en el seu minúscul, superpoblat i derruït territori. Amb la seva única escapada cap a territori fronterer no israelià, Egipte, impedida. La població té manca de qualsevol necessitat primària i Israel té el poder d'obrir i tancar l'aixeta del subministrament de tot, fins i tot l'ajuda humanitària.

De fet, hi ha una explicació. El 7 de febrer hi ha eleccions Israel i Hamàs ha posat a punta de caramel l'excusa ideal per que el seu exèrcit balli la dansa de la sang, de l'aixafament cruel del més fort i poderós sobre el pobre i oprimit.

Si jo que m'ho miro des de la meva comoditat occidental sento una profunda ràbia, no hauria de tenir problemes per entendre els homes bomba, els màrtirs i l'odi d'aquell poble que veu impotent com el dessagnen mentre el seu botxí decideix què li deixarà menjar aquella setmana, obrint o tancant al seu gust les fronteres. És a dir, no només t'esclafo si no que en la teva angoixa decidiré si em ve de gust deixar-te menjar o et faig patir més matant-te de gana.

La UE fa pena per que tots són de la OTAN, la ONU, mentre hi hagi membres privilegiats amb dret a vet, seguirà essent un titella, i els EUA segueixen la cançó israeliana que és la que més els hi convé. Mentrestant el poble Palestí potser es permet el luxe de posar a un costat de la balança la submissió més tranquil·la de Mahmoud Abbas i a l'altre el desafiament constant amb violència i patiment (tant si s'entén o es tolera com si no) de la ma de Hamàs.

Mentrestant nosaltres continuem com si res. Ens haurem gastat centenars d'euros en regals seguint la tònica consumista i hem anat a veure l'arribada dels reis d'Orient que, si realment fossin d'allà, voldrien que canviéssim la seva arxifamosa cançó per la següent:

Visca els reis valents de l'orient,
que estan esclafats per tots els governs,
fan botifarra a la nostra cara,
voldrien, però no tenen cap padrí,
els prenen la llibertat de la seva boca,
no tenen cap tros de pa per la gana del seu poble tapar.

perdoni, que té hora?

L’altre dia intentava estudiar a la biblioteca i davant meu, a la mateixa taula, hi havia una noia que, pels llibres que tenia allà sobre, vaig veure que estudiava batxillerat. El cas es que va aixecar el cap i, amb tota la naturalitat del món em va preguntar: perdoni, que té hora?
Quina decepció... mai hagués pensat que aquesta pregunta, tant innocent a primera vista, es podia convertir en un ganxo de dretes directe a l’estómac.
Si clar... puc pensar que era un tracte de respecte d’una noia ben educada a una persona de més edat que desconeix. Sincerament, hagués preferit que s'hagués deixat l'educació al fons de la motxilla...

El problema és que he vist ben clar que ja he superat l’edat prudencial en que un jove de 16 anys, intuïtivament deixa de veure'm com a TU per passar a ser un VOSTÈ.

De moment, però, encara puc estar content. Tal com diu el meu pare encara hi ha una etapa pitjor, on les visites del metge s'acaben amb un: per l’edat que té encara està molt bé. Llavors, suposo, ja et deus veure terminal.