EUA - Europa - Afganistan - G20 - OTAN

Quina decepció més gran són els resultats de la reunió del G-20.
És ben trist que la televisió tregui com a destacat les "curioses" comparacions entre les acompanyants dels líders polítics i no es dediqui a fer una clara visió objectiva del que realment s'ha estat cuinant.

Alhora, el gran titular que resumeix la reunió de la OTAN és: MES TROPES A L'AFGANISTAN. ¿Ens volen fer tornar a creure que ho fan per renyar i vigilar els dolents talibans?, ¿Han estat capaços potser, ens aquests 7 anys d'ocupació, de treure tant sols una sola burka del cap d'alguna de les dones? ¿Han gestionat l'eliminació d'algun dels camps d'opi?. Cal que sapiguem que els nostres líders polítics, alhora que es decidia això a la reunió de l'OTAN, han anat a despistar al personal al G-20 fent-se la foto amb el bo de l'Obama. Ara és l'home de moda i tots volen ballar amb ell, però té un "carnet de ball" amb condicions per estar-hi inscrit.

No us creieu de cap manera que l'OTAN vol primordialment "acabar amb el terrorisme". El poble afganès té la mala sort de viure en una zona de gran importància geoestratègica. Fronterera amb l’Iran, la Xina, el Pakistan, i prop dels importants jaciments energètics del Mar Caspi. També hi ha un oleoducte que cal vigilar que ningú el toqui, i ara els EUA usant el CLUB D'AMICS QUE TÉ A LA OTAN, volen reforçar el seu braç armat dins la unió europea i fer pinya davant Russia coincidint que fa poc ha fet públic que es vol armar fins a les dents, i si cal amb més armes nuclears.

És clar que l'Afganistan necessita una reconstrucció, però no és feina de l'OTAN. Crec que, amb la crisi mundial, els països desenvolupats tenen altres coses més urgents a apedaçar dins dels seus territoris que no pas invertir militarment en un país si no és per altres interessos, d'entre ells rentar-se la cara davant l'opinió mundial després del xafastre que han fet a l'Irak.

independència de Kosovo

A la senyora Chacón se li ha vist el plumero, i a l'estat espanyol també amb la retirada de les tropes de Kosovo. No volen dolar suport al procés d'independència del país, no fos cas que els paÏsos que estan subjugats dins l'estat que ells governen, tinguessin algun argument més per reclamar la seva autodeterminació.
L'estimat amic i humorista J.M. Aznar ja va dir l'any passat que reconèixer la independència de Kosovo, suposa "un immens error" i equival a "crear una possibilitat, un horitzó i una esperança" per a que altres nacionalismes considerin que també és realitzable "una opció similar" quan "arribi el seu moment". M'agrada per que diu les coses clares i no amaga les intencions reals.
Ara als socialistes se'ls hi ha vist la disfressa,doncs en temes de nacionalismes que no sigui l'espanyol són iguals que els del PP.

Sobre la independència de Kosovo cal tenir en compte que els EUA en són els principals impulsors per la divisió d'opinió europea, que el govern rus hi té interessos en exportacions energètiques i que els servis hi estan en contra, com els espanyols, ja que perden un 12% del seu territori.

Espanya quan vol és mes papista que el papa, però quan veu perillar territori, o sigui dinerets, mou el cul més ràpid que en Jaumet.

Tot i així els que aspirem a la independència del nostre país podem estar tranquils, ara ve la llei de referendums...

Delicatessen

He descobert, per atzar, un programa de ràdio on posen una música bastant especial i interessant. Posen música sovint tranquila, delicada, tendre, però també alguns temes més "canyeros". Música amb una energia especial que de vegades et remou alguna cosa de dintre. Aquest programa del que parlo es diu Delicatessen. El dirigeix Albert Puig i el fan de dilluns a divendres a Icat Fm de 21:00h a 22:00. Com que a aquesta hora estic endreçant nens aprofito la web de icat.cat per escoltar-ho quan em ve bé, sobretot pel matí al despatx i mentre escolto el programa vaig veient quins albums sonen i em poso al dia de la música que m'agrada i, que si no me l'oferissin per ràdio, difícilment arribaria a descobrir.

No vull fer propaganda de ningú però el programa m'agrada, qui el porta ho fa bé, el que sona em fa vibrar i ho comento per si algú li interessa. Aquí és on vaig descobrir aquest tema d'Essie Jain que tinc ara com a recomanació musical.

Per arrodonir, el nom del programa, suposo, deu ser en honor a la pel·lícula Delicatessen de Janot i Caro. Un film divertidíssim i del tot genial que he vist un grapat de vegades, amb escenes tant fantàstiques com la del final que us poso aquí i que trobo senzillament preciosa. (poseu els altaveus)

Palestina i els reis de l'Orient

Ja fa temps que em cou una ràbia continguda sobre el conflicte a les terres de l'Orient. Ara, amb l'horror al cor que em provoquen les notícies dels últims atacs, torno a perdre la fe en l'home i m'escandalitzo davant la barbàrie de la situació. Veig Gaza acorralada per terra mar i aire pel seu botxí, encerclada en el seu minúscul, superpoblat i derruït territori. Amb la seva única escapada cap a territori fronterer no israelià, Egipte, impedida. La població té manca de qualsevol necessitat primària i Israel té el poder d'obrir i tancar l'aixeta del subministrament de tot, fins i tot l'ajuda humanitària.

De fet, hi ha una explicació. El 7 de febrer hi ha eleccions Israel i Hamàs ha posat a punta de caramel l'excusa ideal per que el seu exèrcit balli la dansa de la sang, de l'aixafament cruel del més fort i poderós sobre el pobre i oprimit.

Si jo que m'ho miro des de la meva comoditat occidental sento una profunda ràbia, no hauria de tenir problemes per entendre els homes bomba, els màrtirs i l'odi d'aquell poble que veu impotent com el dessagnen mentre el seu botxí decideix què li deixarà menjar aquella setmana, obrint o tancant al seu gust les fronteres. És a dir, no només t'esclafo si no que en la teva angoixa decidiré si em ve de gust deixar-te menjar o et faig patir més matant-te de gana.

La UE fa pena per que tots són de la OTAN, la ONU, mentre hi hagi membres privilegiats amb dret a vet, seguirà essent un titella, i els EUA segueixen la cançó israeliana que és la que més els hi convé. Mentrestant el poble Palestí potser es permet el luxe de posar a un costat de la balança la submissió més tranquil·la de Mahmoud Abbas i a l'altre el desafiament constant amb violència i patiment (tant si s'entén o es tolera com si no) de la ma de Hamàs.

Mentrestant nosaltres continuem com si res. Ens haurem gastat centenars d'euros en regals seguint la tònica consumista i hem anat a veure l'arribada dels reis d'Orient que, si realment fossin d'allà, voldrien que canviéssim la seva arxifamosa cançó per la següent:

Visca els reis valents de l'orient,
que estan esclafats per tots els governs,
fan botifarra a la nostra cara,
voldrien, però no tenen cap padrí,
els prenen la llibertat de la seva boca,
no tenen cap tros de pa per la gana del seu poble tapar.

perdoni, que té hora?

L’altre dia intentava estudiar a la biblioteca i davant meu, a la mateixa taula, hi havia una noia que, pels llibres que tenia allà sobre, vaig veure que estudiava batxillerat. El cas es que va aixecar el cap i, amb tota la naturalitat del món em va preguntar: perdoni, que té hora?
Quina decepció... mai hagués pensat que aquesta pregunta, tant innocent a primera vista, es podia convertir en un ganxo de dretes directe a l’estómac.
Si clar... puc pensar que era un tracte de respecte d’una noia ben educada a una persona de més edat que desconeix. Sincerament, hagués preferit que s'hagués deixat l'educació al fons de la motxilla...

El problema és que he vist ben clar que ja he superat l’edat prudencial en que un jove de 16 anys, intuïtivament deixa de veure'm com a TU per passar a ser un VOSTÈ.

De moment, però, encara puc estar content. Tal com diu el meu pare encara hi ha una etapa pitjor, on les visites del metge s'acaben amb un: per l’edat que té encara està molt bé. Llavors, suposo, ja et deus veure terminal.

Problemes globals

La globalització per la que aposto és una la manera de mirar la vida amb la intenció de ser conscients del nivell de gravetat dels nostres problemes al costat dels problemes d’altres sers humans.

Fa pocs dies un amic metge m’explicava anècdotes seves. De quan vivia als EUA em recordava com en una trobada entre companys seus hi havia un noi d’origen Africà que, mentre la majoria explicava petites trivialitats, ell narrava com durat la guerra que va tenir lloc al seu país va veure com mataven els seus pares i germans davant seu, i com es va haver de passar 24 hores fent-se el mort en una trinxera amb el cadàvers del seus familiars al damunt, fins que el “perill” va passar i va poder escapar. Què se li pot dir a una persona que t’acaba de dir això?

Si fóssim un extraterrestre amb visió externa del món, capaç de poder objectivar sobre tots i cada un dels problemes, segurament, molta gent dels que vivim al “primer món”, faríem riure davant les misèries que succeeixen a cada instant a d’altres parts del planeta. Desnutrició, malalties, explotació, violacions, tortures, etc. Una vida molt dura que en segons quins països penja d’un fil i a cada instant perilla per trencar-se i mentrestant nosaltres preocupats en consumir més o consumir encara més.

És cert que cada un es veu el seu melic i que costa molt mirar el del veí, però em fa mal el cor l’opulència de tanta gent que llença els diners en banalitats mentre l’altre meitat de món es fot de gana i seria capaç de viure tota la seva vida amb el que altres es gasten en coses innecessàries en un son dia. Per tant, la meva reflexió no va pel mileurista que ha d'anar tirant com pot ni amb el juvilat/ada que ha de fer malabars a la corda fluixa am b 500 € al mes.

Crec que els problemes de cada persona són prou grans en la mesura de la realitat particular de cada un, i la realitat que molts veuen a diari no és, sovint, la de la major part del món. Pot ser, per aquesta gent eludir altres realitats és una manera de ser més feliços, i per poder viure "tranquils" posen en pràctica la coneguda tàctica d'amagar el cap sota l'ala.

Així doncs, i això va per tothom, només voldria que fóssim una miqueta més globals de pensament i ampliéssim la vista una mica més enllà del nostre perímetre local. Pot ser així seriem més conscients de que el món està mal repartit, i que si uns tenim és per que altres no tenen.

Vols 200 € més al mes?Demana la independència!

Sabies qe CADA MES dones solidariament 200€ a Espanya?
Aixó és el que ens costa a cada català l'espoli fiscal que fa l'estat espanyol amb Catalunya.
Ens costa a TOTS. Si, també a tu, votant del PSC i del PP, i també a tu immigrant (espanyol, africà, asiatic, etc. ) amb papers.

Vols saber-ne més?
http://www.espoli-fiscal.tk/
http://www.tancamentdecaixes.org/
http://www.racocatala.cat/

És el petroli, estúpid!

Noam Chomsky ha publicat un article que ens torna posar al descobert totes les intencions i realitats de l'invasió, que ja quasi en podriem dir apropiament, de l'Ikaq. També ens fa 5 centims del paper que hi juga Iran en l'entrellat.

Totalment recomanable.

El podeu llegir a www.terricabras-filosofia.cat

CHOMSKY, Noam. “It's the Oil, stupid!”. Article publicat a Khaleej Times, el 8 de juliol del 2008: http://www.khaleejtimes.com/DisplayArticleNew.asp?col=§ion=opinion&xfile=data/opinion/2008/July/opinion_July32.xml. Traducció d'Esteve Gràcia i Cano per a www.terricabras-filosofia.cat

Volaree.... oooo

Si cada català, abans de volar amb una altre companyia en comptes d'Air Berlin, els hi fés arribar una carta o correu electrònic dien-los que haguessin pogut volar amb ells però no ho ha fet per la poca delicadesa que han tingut, pot ser serien capaços de multiplicar notes rebudes per euros i ja veuriem si els hi sortirien els números. . .

Com s'ho pot fer un poble per ser lliure?

Si deslegitimen els partits que la gent vota, si no se'ls permet fer una consulta polular, si la democracia que teòricament els ampara no els deixa parlar, si posen a la presó els seus representant polítics, si el poder judicial que els jutja està instrumentalitzat políticament?

Tot això no vulnera els drets humans?