Constitució Espanyola

S'acosta el 12 d'octubre i jo, com molta altre gent, no vull celebrar el que volen que celebri.
El Sr. Josep-Maria Terricabras l'ha tornat a encertar i enganxo descaradament el que ell ha publicat a El Periodico.cat per que em sembla molt encertat tot el que diu en el seu article que titula Constitució: ¿solució o problema?
"Els fets són tossuts, la realitat és dura. Darrerament, el PSOE i el PP s'abracen a la Constitució com si aquesta fos la resposta als problemes d'Espanya, sense adonar-se que allò que es posa en qüestió, sobretot des de Catalunya i el País Basc, és precisament la Constitució que ells abracen. Ja ho sé que la resta d'Espanya no la qüestiona. Però, aquests territoris, sí. Llavors, ¿com es pot pensar que la Constitució qüestionada ajudarà a resoldre els problemes d'aquells que la qüestionen? Per alguns, doncs, la Constitució no és part de la solució, sinó del problema.De moment, sembla que això es vol ignorar i es vol fer veure que és la Constitució la que ha donat 30 anys de democràcia a Espanya. ¿No seria més exacte, i més prudent, reconèixer els esforços que molts han fet per acceptar la transició i la Constitució fins ara? Quan uns quants milions de ciutadans demanen finalment una Constitució més flexible, que els tracti millor --encara que ells siguin menys que els altres--, ¿quin sentit té aferrar-se al text del 1978, no fer-los cap cas, menystenir-los i sotmetre'ls? ¿No seria més intel.ligent fer els canvis constitucionals necessaris perquè tothom es pogués encabir còmodament en una Constitució que avui és un element de divisió en comptes de ser-ho d'unió i de convivència? ¿Té sentit continuar remant fort mar endins quan alguns passatgers es troben malament?D'aquí a un parell de dies alguns alçaran banderes espanyoles i cridaran ben fort "Som Espanya". No hi tinc res a dir, que tothom cridi el que vulgui. Alguns, però, no pensen com jo: ja han anunciat que tots hauríem de cridar, per força, "Som Espanya". Aquest és el problema: el "per força". Quan milions de ciutadans han d'acceptar coses per força, quan no es fa res per atendre'ls, quan se'ls obliga a passar pel tub o se'ls fica a la presó, s'està perdent la raó democràtica i el principi de la fi s'acosta.En democràcia, l'única força és la de la raó, del consens. I la raó i el consens no es poden imposar. Una Constitució no serveix per imposar la democracia, sinó per manifestar-la."

Les coses son diferents avuí que ahir

En contra del meu pessimisme habitual, avuí veig les coses amb més bon ull.
Miro enrere i veig que fa 20 anys parlar de l'independència podia ser cosa de 4 grupets de xavalins.
No era un tema de debat DIARI dels mtjans de comunicació, i que un vicepresident de la generalitat marqui una data per un referendum d'autodeterminació era pura fantasia tot just a l'època Pujolera.

Hi ha grapats de plataformes, grups, partits, associoacions, iniciatives...
http://www.tenimeldretdedecidir.org/,
http://www.focda.catalunyaonline.com/
http://www.lobbyperlaindependencia.org/
http://www.llibertat.cat/
http://immi.cat/

Em dona la sensació que la gent es mou, pot ser no tal com voldríem, pero que fan coses, hi dediquen esforços, i només veure que hi ha aquesta gent que s'hi esmerça m'adono que l'audodeterminació no la podran parar aquest polítics venuts i panxacontents que tu tant bé dius. Nosaltes també som votants.

De ben segur que és una cosa que potser ni jo arribaré a veure (tant de bo els meus fills), però la gent en parla, es debat, i per més de cul que els espanyols s'hi posin, l'evidència, al final, caurà pel seu popi pes.

Per molts anys, el jueves.

Quin ridícul el senyor jutge que ha ordenat el tancament del Jueves. Si el que volia era que es venessin més revists que mai, ho ha aconsseguit. Si el que volia era que la monarquia quedés en ridícul, ho ha aconsseguit.

Quin ridicul volent aturar la publicació anant a buscar les plaques d'impressió. Com si encara les revistes es fessin com fa 30 anys. Aquest home no sap que vivim en una societat digital. Ell encara pica la seva olivetti.

Aixó si, amb lo de les caricatures de Mahoma vàren ser més papistes que el papa criticant de valent la censura, i abanderant la llibertat d'expressió.

Aquí us poso la portada. En els últims anys la revista ha pubicat Tires còmiques de la família reial a cada edició i no ha passat res. Pero com que es veu que va sortir al programa del TV Tomate, la cosa s'ha convertit en escàndol nacional. Que trist l'espectacle. Pais de pandereta!

Com a català, em sento com un titella.

El govern espanyol fa el que vol amb el nostre marc estatutari. L'aprova, el talla i el retalla. Tot en mans de 4 politics i jutges que fan i desfan servint-se de la demagogia i la seva interpretació de la llei com a tisora.

Ja està bé senyors! Que no estem en un pati d'escola i l'estatut no és cap piruleta que es pot prendre a un nen en base a un "per que ho dic jo que soc més fort i soc el que mano".

Si el poble català no desperta, ens quedarem com a peons d'Espanya.

L'Isabel-Clara Simó l'ha tornat a clavar.
La seva columna d'avuí dimarts al diari avuí és un resum molt encertat de la situació actual.

Aquí la teniu:
No ho dic per una enrabiada, ni per cansament, ni tan sols per dignitat; ho dic per pragmatisme: senyors polítics, feu el favor de tornar l’Estatut a Madrid perquè se’l pengin del nas. Fins i tot el pare de la criatura, Pasqual Maragall, ha dit que no serveix de res. Han violat la voluntat popular dels catalans, n’han fet befa –aquell graciós Alfonso Guerra exhibint un ribot–, han denunciat iradament sense arguments, han tallat, retallat i adulterat el que era fruit de mesos agònics de picabaralles, de consensos i finalment d’un acord aclaparador, referendat pel poble sobirà.

Ara veuen motius d‘inconstitucionalitat –s’ha lluït, el Tribunal Constitucional–, ara veuen motius d’il·legalitat –s’ha lluït el Tribunal Suprem–, ara diuen que la paraula nació, per la qual vam sortir un milió de persones al carrer, no val, i diuen que tampoc no val això de llengua pròpia, si no s’adverteix que “pròpia” vol dir de la intimitat, ara diuen que la comissió bilateral no val, ara diuen que no hi ha història pròpia, que la nostra és la d’ells, com diu Raimon. El text, així, no té cap utilitat ni respon a cap voluntat, ni tan sols enganyen ningú els maquillatges irrisoris com la famosa agència tributària (ha!). Si comparem, textos en mà, hi sortim guanyant amb l’Estatut vigent. No desaprofiteu també aquesta ocasió: torneu aquest text i digueu, no gràcies.

No per dignitat –no demano tant– sinó per pur pragmatisme polític. La llibreta de “pinta y colorea” amb què Múgica es distreu no té res a veure amb mi ni amb els meus conciutadans. Torneu-lo, que els tristos pagaments que us donen per callar no valen la pena.

Començo amb indignació

Ahir un company de feina va posar l'"encierro" dels San Fermines a primera hora.
Quin espectacle més trist.

Tornem a veure la mateixa degradació de l'espècie humana en tots els seus detalls. No només és utilitzar els animals per fer-ne un espectacle humiliant, si no que en fan "fiesta nacional" i ho retransmeten per TV1 . Els comentaristes ni s'hi fixen en el patiment de l'animal. Tot és riure.

A mi tanbé em surtien els meus instints i cada vegada que un toro enforquillava un sonat que corria em sortia de dintre desitjar que li fes mal de veritat. Vinga fot-li fort!!!. Torna-hi que encra belluga!!! Au, ja t'està bé. Per burro!!!

Vinga, tots a demostrar lo ben posats que els tenen.

Veig això i dubto de si algun dia els homes deixarem de ser tant instintius i aprofitarem l'us de la raó per no fer del patiment un espectacle.

imatges vàries