Can Xevi

Bats In The Attic

2011-11-16T12:36:00.002+01:00

C# G# b#
And I've gone silver on my travels, growing silver in my sideburns
f D# C# G#
I'm starting to unravel her, my heartbeats on a djembe
b#
I counted eighteen on my pulse
f D#
As Kilrenny Church struck three for three o'clock
C# G# D# f
Waters
C# G# D# f
Waters

C# G#
And you said twelve years in retirement
b# f D#
The hours go by like sips of water, the record lies unbroken
C# G# b#
And no doubt it's white flour in my diet, it's going to be the death of me
f D# C# G# D# f
Sweet drum roll for those embittered big ideas
C# G# D# f
It's such a waste of all that I had

C# G#
You mentioned bats in the attic
b# f D#
So now you're lifting up the tiles to get around these conservation rules
C# G#
I walked down in the basement
b# f D#
I'm hanging upside down, I gag across my mealy mouth

C# G#
And how I'll laugh, I've loved about that
b# f D#
When I read your simple novel, it uses all our real names
C# G#
And go make yourself a fortune
b# f D# C# G# D# f
There's nothing left for us then us left dangling just a little shamefaced
C# G# D# f
It's such a waste of what we had
C# G# D# f
And it's such a waste of all that we had
C# G# D# f
And it's such a waste of all that I am
(+2)

Quin tema més maco!!

2011-10-03T20:52:00.004+02:00

Dia de SOL i pluja

2011-07-15T18:06:00.000+02:00

Una abraçada Sergi!

2011-06-01T22:59:00.006+02:00

Aquest matí a les 7 he entrat de guàrdia. Una guàrdia com les altres si no fos la notícia que ens han donat, només d'entrar, els companys que rellevem. Ahir varen anar a obrir pis urgent, com tants i tants d'altres serveis que fem d'aquesta mena, i la persona que es varen trobar dintre el pis, mort al seu llit, era un company de feina.

Sempre he temut trobar-me coneguts als serveis, i n'he trobat moltes vegades, però espero no haver-ne de trobar mai cap d'aquesta gravetat.

En Sergi era un bomber, fill de bomber encara actiu, que amb 29 anys ha trobat la mort a casa seva. Un noi trempat, actiu, senzill, educat i un bon company de feina. Va estar al nostre parc durant la seva etapa de pràctiques, voltant els quatre torns com tots els pràctics i, posteriorment, ens hem anat trobant de tant en tant: cursets, serveis, guàrdies i fins i tot algun sopar.

Se m'ajuntem molts sentiments. Em dol que es mori un company de feina, algú amb qui has compartit bones estones. Em dol que aquesta persona no hagi acabat de viure tota la vida que li quedava pel davant, però el que em dol més és el desconsol d'un pare o mare davant la mort del seu fill.

Sempre ho he trobat una injustícia. Els pares no haurien de veure morir un fill. És antinatural, és una cosa per la qual un pare o mare no pot estar mai preparat. Pots preveure la mort dels teus pares, parents, amics, i el seu record et pot acompanyar constantment, però que s'et mori un fill ha de ser quelcom que t'ha de fer girar la vida per sempre més.

Demà anirem al teu enterrament. Hi anirem vestits de bomber, no tant sols per tu, si no pels que es queden.

A ells també els dedico la recomanació musical d'avui. (Father, Son d'en Peter Gabriel)

Descansa tranquil company.

La Hipocresia dels estats i l'FMI

2011-05-29T23:27:00.002+02:00

Un desinformat com jo podria arribar a confiar que els estats i els organismes que actuen a nivell mundial tenen una mínima intenció de fer alguna cosa per posar remei a la crisis. Però quan topo amb la realitat la indignació és màxima. Els grecs ho estan passant malament. Supressió de milers de llocs de treball, pujades d'impostos, retallades salarials del 15%. Fent el paper de bons de la película hi ha l'FMI donant prestecs que no reberà el poble si no que ompliran les arques de banquers i industrials. Sospito que d'aquí poc nosaltres arribarem al seu nivell i probablement més avall. Per anar fent boca NO US PERDEU aquest vídeo que m'ha fet arribar una amiga i que és una autèntica plantufada de realitat.

P.D: Que potser us penseu que la mort de Bin Laden i l'escandol del president de l'FMI és fortuïta? És el vell truc de despistar l'atenció. Mira, mira que passa allà per que no vegis el que tens al darrera.

La revolució dels indignats

2011-05-23T12:22:00.001+02:00

Paral·lelament a les eleccions municipals del maig del 2011 hi ha un fet molt més transcendent que està fent aixecar el cap al món. La plantada que es va iniciar a a la plaça del Sol de Madrid el 15 de maig ha agafat tal importància que ha estès la seva energia a tot el planeta.
Estic content de que el poble reaccioni i demostri el seu rebuig a un sistema econòmic imperant a la major part de societats que les esta fent cada dia més injustes, més polaritzades, mes tristes i submises.
En nom de la democràcia (com a forma d'organització on les preses de decisions responen a la voluntat col·lectiva) s'ha instaurat un sistema de govern on el poder polític està sotmès i dominat pel poder econòmic. Així doncs, la presa de decisions ja no és d'un col·lectiu (tot i que electoralment i parlamentariament vol semblar-ho) si no que respon als interessos d'uns pocs. Alhora permet, sense posar cap límit, que l'oportunista depredador pugui endur-se un benefici econòmic desorbitat que acaba pagant el que no en té cap culpa.

He anat seguint, massa lluny pel meu gust, el que ha estat passant aquest dies i només cal veure les demandes que fan des del seu blog els acampats a BCN:

STOP als privilegis de polítics (prou immunitats jurídiques i pensions més altes de les permeses)
STOP als privilegis de banquers (devolució del capital públic aportat, regulació dels moviments especulatius)
STOP als privilegis de grans fortunes (augment del seu tipus impositiu, tornar a deixar l'impost de successions tal com estava)
Sous dignes (revisió del màxim i el mínim salarial, retirada de la reforma de les pensions),
Dret a la vivenda.

Sanitat, educació, democràcies participatives... em semblen demandes que hauries d'haver estat superades per societats com les nostres. A mi em sona a comunisme però no es pot anomenar així per que aquesta paraula l'han embrutit tant que fins i tot han acabat pervertint l'esperit que propugnava.
Molts dels beneficis socials que ha costat anys de reivindicacions han estat eliminats sota l'excusa de la crisi. Fa poc gràcies a una amiga vaig llegir les 10 estratègies de manipulacio mediàtica de Noam Chomsky. El punt 2 d'aquest decàleg és "crear problemes i després oferir solucions". Tal com diu el mateix punt, ¿no creieu que la creació d'una crisi econòmica és l'acceptació d'un mal necessari pel retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics?
Alló de que "Se'ns pixen a la cara i diuen que plou" és una veritat com un temple.

Amb el cap i es cos ocupats en altres coses des de fa gairebé un any, ara torno a tenir coses per dir.

2011-05-23T11:21:00.006+02:00

Una finestra al mar

2010-07-09T09:23:00.002+02:00

Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.

Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.

Poble de Salt, m'heu deixat parat.

2010-04-29T00:56:00.005+02:00

Sóc un saltenc nouvingut, fa 6 anys que visc a Salt. No vinc de l'Àfrica, vinc de Girona. Sí, ja sé que està aquí mateix, però sovint el més desconegut és el que tenim més aprop. Fa 15 anys que sóc diable de la colla d'en Pere Botero i de la seva mà vaig tenir l'oportunitat de tastar una miqueta de Salt, però ha estat en aquest últims mesos que m'he identificat amb un poble que no havia conegut fins ara.

Salt Decideix m'ha engrescat a mi i a molta gent que, poc o molt, hi hem dedicat un bon grapat d'hores, i aquest treball col·lectiu m'ha permès conèixer persones amb una il·lusió i una empenta que m'han agafat desprevingut.

Durant les primeres reunions de la comissió tots érem conscients de la realitat de Salt i sabíem que la gran feina seria la transmissió del nostre missatge a aquells que n'eren desconeixedors. Quina resposta tindríem d'aquest famós 43% de nouvinguts que són part del nostre poble? S'hi implicarien? Sabrien què els hi estàvem explicant? Ara ho he tastat i val a dir que he quedat sorprès. Quan els parlava i alguns em contestaven en català veia feina feta. Els veia escollir la papereta del sí sense amagar-se, sorprenent-me de la seva clara d'opció. Quan s'adonaven del que volíem i davant nostre tancaven el puny tot dient “per Catalunya” llavors tenies clar que ells també s'han fet seva la realitat del nostre país. Em deien “fa més de 25 anys que sóc aquí”; renoi, pensava jo, segurament més anys que vida tenen molts dels joves que han col·laborat amb la comissió. Aquesta gent, agradi o no, formen part del nostre poble, i cal que tinguin vot, que s'escolti la seva veu igual que la nostra perquè en un referèndum vinculant ells, indubtablement, donarien suport a la independència.

A la comissió s'han fet moltes coses i tal com es diu ara l'hem “liat” grossa. La preparació i execució d'aquests actes han aconseguit que gent de diferents àmbits, que potser no ens haguéssim trobat mai, hàgim compartit la mateixa il·lusió.

Per portar a terme un projecte com aquest fan falta vàries coses. Per començar una espurna, algú que doni la primera empenta perquè l'equip es posi a pedalar. Però l'equip no pedala si no té clar on ha d'anar. La meta és la independència i la independència no és només un punt d'arribada, també és un somni que molts portem a dins des de sempre, i aquesta és una de les grans forces del projecte doncs no hi ha res més encoratjador que lluitar pels somnis. Si en aquest esforç tens al sort de sentir-te acompanyat de persones que, com tu mateix, tenen somnis immaterials, intangibles i que són capaces de lluitar per ells, llavors la inèrcia és impossible de parar.

Un dia al sortir de l'escola dels meus fills parlava amb un altre pare sobre Salt decideix. A ell no li preocupava la independència ni tan sols hi creia. Li preocupava la ineptitud de la gent, el poc compromís, la desgana. Vaig marxar cap a casa tot pensant que potser sí que la societat últimament es mostrava així. Ara crec que li hauria fet falta estar a la comissió per veure la competència, el compromís i la il·lusió d'altres saltencs com ell. És en aquesta empenta on hi ha l'altre part de la força necessària per fer possible el que hem fet, i és aquí on he descobert un poble que desconeixia.

Citant un professor meu diria que la identitat és quelcom que en gran mesura es construeix. Els llocs on vivim són el medi on donem sentit al món i on actuem. Quan creem llocs, quan vivim els llocs creem identitats. Jo he tingut l'oportunitat de fer-me meu un espai, d'identificar-me amb ell, sobretot quan hi he trobat semblants amb les mateixes inquietuds que jo.

Enhorabona Salt, sou un poble magnífic.

Sobre les consultes del 13 D

2010-01-08T22:35:00.003+01:00

Jo estic trist per com els mitjans de comunicació han bombardejat amb titulars com el del periodico que aquí copio.
"El 13-D trosseja el sobiranisme i obre l'ànsia electoral de CiU i Esquerra"
"Montilla adverteix que el resultat de diumenge no és extrapolable i el limita al nacionalisme radical"
Que trist és veure com els polítics s'aprofiten del treball dels altres encara que sigui per desprestigiar-lo.

A banda d'això estic supercontent, i ho dic amb la ma al cor.
Jo no crèia que s'arribés ni tant sols al 20% de participació, pero no cauré en la trampa que ha fet servir la premsa, amagant descaradament el resultat. S'han centrat només en la participació, comparant-la amb qualsevol altre referèndum organitzat amb tota la potència d'un estat. El que hauria d'haver estat notícia és que guanya en un 95% el Si. Algun mitjà ho ha destacat? Ho va haver de dir un polític del PP, que trist.

Tal hi fa, a mi no em treuen les ganes amb això. Ja hi tinc pell morta en la manipulació dels mitjans per part dels grups polítics. El que realment em fa vibrar és saber que 200.000 persones vàren sortir de casa seva per dir que són independentistes, tot i que només va poder votar una part molt petita de la masssa vontant del pais.

Mireu, quan era poc més que un adolescent i anava a les "manis" de l'onze de setembre sempre vèia les mateixes cares, vèia que erem els quatre de sempre, i segurament ho erem. Era transició, època convergent, època de baixades de pantalons, època de "anem fent que ara estem prou bé", època de reverències a la constitució espanyola. En pots anys les coses han canviat molt i el perfil del que votaria Si a la independància no és el mateix.
No vull de cap manera que uns diaris manipulats sense ètica ni objectivitat m'espatllin la festa, ni tampoc els quatre polítics de torn que volen fer servir les consultes de llançadora (si la volen fer servir ja els hi regalo, de fet han tingut els "sants pebrots" d'arrancar tot aquest enrenou, que no és poc).

Jo tinc clar que el camí cap a la independència del meu pais ja està en marxa. Les consultes són un pas més, un moviment cívic impressionant que no havia arribat mai ni a imaginar en un futur tant proper. No sé per què, però veure la gent moure's pel seu país em fa posar la pell de gallina.
Tots sabem que la indepèndència no serà demà, ni segurament tampoc l'onze de setembre del 2014 (que seria perfecte per canviar la cel·lebració d'una derrtota per una victòria). Pero sigui quan sigui jo hi penso ajudar en el que pugui, i espero d'aquí 40 anys asseure'm els meus nets a la falda i explicar-los "batalletes" sobre el país lliure que ells tenen i que jo vaig ajudar a construir. Segur que si haig d'esperar que els bandarres que tenim com a polítics moguin la panxa per quelcom més que per fer de "Millet", puc fer-me vell. Què carai, jo vull votar i vull que es faci una consulta encara que sigui només per que els espanyols i molts polítics catalans, no ens la deixen fer o no els ve de gust.

Corefoc amb sorpresa

2009-08-24T07:48:00.005+02:00

Dies enrere vàrem anar amb la colla de diables a fer el correfoc de Sant Feliu de Guixols. Un correfoc molt divertit i maco, amb una gent molt sana, on es nota que la gent s'espera el correfoc amb ganes de gresca i passar-s'ho bé.

A mig correfoc em vaig trobar una mare que acompanyava un nen de la ma. La mare em mira i em pregunta: ets en Xevi? Sorprès m'hi fixo en ella (doncs no recordava la seva cara) i em fixo també amb el nen. Voltava els 4 anys i portava un mocador que li tapava de nas en avall. Li baixo el mocador amb l'esperança de que potser el lligam sigui la criatura i m'adono que encara em sona menys que la mare. Com passa sovint en aquests casos, mentre fas cara de perdut, el cap es posa a treballar a tota màquina repassant qualsevol connexió neurològica possible, cercant un lligam, un punt de referènca o un escenari determinat que em faci encendre la bombeta.

Com que no trobava la solució a l'enigma em vaig fer el despistat amb l'excusa de que tinc feina a cremar carretilles i quan ja estava marxant la mare em diu: porta un any parlant de tu.
Em va caure el mòn al damunt... En un desgast energètic considerable vaig retorcedir un any en el temps i s'em despertà el record del correfoc de l'any passat. Recordava estar parlant amb un nen petit sobre els bombers, sobre els correfocs i no havia tornat a pensar en ell fins aquell moment.
No recordo com es diu i no vaig gosar preguntar-li. Em feia vergonya no saber-ho quan ell ho tenia tant clar.

Acabat el correfoc el vaig tornar a trobar a la plaça de l'ajuntament i aquest cop anava amb el seu pare. Jo també feia de pare i portava el meu nano a coll. Li vaig presentar i després de 4 paraules el vaig convidar a que ens tornessim a trobar l'any que ve.

Ja m'he apuntat a l'agenda el compromís i miraré de portar-li un regalet que ja tinc pensat.

Aquesta història em serveix per adonar-me de la impressió que podem arribar a fer sobre altre gent. Sovint no som conscients de la mesura en que poden influenciar sobre algú 4 paraules o una actitud, encara que aquest algú sigui un nen de 4 anys.

Fins sempre Mario

2009-06-14T00:25:00.007+02:00

Hi ha persones que, tot i no haver-les conegut personalment sé, de ben segur, que em doldrà la seva mort. Són persones que no són cap parent ni amic, pero el que han fet ha influenciat d'alguna manera en les nostres vides. Fa fa gairebé un mes es va morir Mario Benedetti i ell és una d'aquestes persones.

Desconec molta part de la seva obra escrita ja que ha estat molt prolífic en diferents gèneres: novel·la, assaig, contes, crítiques, etc. Tot i així he llegit bona part de l'obra poètica i val a dir que em va seduir de dalt a baix. Quina tendresa, quina valentia, quina força... Molts dels seus poemes els he rellegit un grapat de vegades i ara, aquests dies hi he tornat.

Fa uns 16 o 17 anys vaig tenir la sort de poder estar en un recital que va fer juntament amb Daniel Viglietti, on combinaven magníficament poemes i cançons. Des de l'escenari radiaven una força que s'encomanava.

Després de la mort física del senyor Benedetti ens resta la vida de la seva obra que, de ben segur continuarà, per molts anys, rascant l'ànima de moltes persones.

Aquí poso dos poemes curtets i un vídeo d'ell amb un tall d'un dels tants recitals que vàren fer.

Tant de bo us agradi tant com a mi...

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Estados de ánimo

A veces me siento
como un águila en el aire.
-Pablo Milanés

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Aquest sistema no funciona

2009-06-10T11:09:00.006+02:00

No cal parlar del balanços econòmics, IPC, deflació o crisis. Hi ha molts indicadors que ens mostren que el sistema econòmic que impera a la major part de les economies mundials no funciona globalment.
L’objectiu en que es basa aquest sistema, i dels que hi aposten, és la productivitat, i darrera seu tot s’hi val. És clar que les grans empreses i corporacions tenen treballadors als que donen feina, però sota aquesta excusa s’emparen pràctiques comercials i productives que, a banda de que traspassen tots els límits dels drets humans, provoquen grans desequilibris en el repartiment de riqueses.
Tant de bo aquesta crisi econòmica serveixi per que hi hagi un reequilibri però molt em temo que fins que el sistema econòmic no es col•lapsi i mori d’èxit, com ha passat amb tots els sistemes econòmics que hi ha hagut al llarg de la història, no sortirà una altre opció, que per a nosaltres ara com ara no és ni identificable, que sigui més justa i més humana.
Mentrestant hi haurà, com a exemple, mig milió de nens que viuen en situació d’esclavatge a Hahití. Que trist que ha de ser per un pare haver de fer fora el teu fill de casa per que faci de "criat" en alguna mansió canvi de que el deixin anar a l'escola.

AY! LA CENSURA... final de la copa de'n JuanCa 2009

2009-05-14T15:09:00.014+02:00

AY! la censura, AY! la censura, valga'm Déu quina tortura... deia la trinca en la seva popular cançó.

Com que no tinc tele m'he buscat la informació per can iutub, els diaris i els amics.

Situació: final de la copa del rei 2009. Bilbao - Barça jugat a Mestalla (València)
Moment en el els reis espanyols entren a l'estadi i sona el seu himne. La càmara fa la típica imatge de passar per davant dels jugadors mostrant-los un per un mentre estan arenglerats un al costat de l'altre.

TVE - davant la xiulada i esbroncada general de tot el públic quan sonava l'himne (que es veu que va ser brutal) la televisió epanyola opta per tallar la retansmissió, com aquell qui res, i connectar amb altres seus (bilbao).
Com que han vist que la han vessat, a la mitja part passen les imatges que hauries d'haver posat i hi posen l'himne a sobre per que no es noti la xiulada. Aprofiten per intercalar una imatge d'un aficional al Bilbao que està amb la ma al cor escoltant l'himne (debia ser l'únic de tot el camp).

TV3 - si que passa les imatges pero no comenta res de la xiulada fins al final, i salta l'Escobar excusant-se de que no havia sentit l'himne.

EL diari Avuí en versió digital de l'endemà del partit publica això:
TVE destitueix el cap d'Esports per no transmetre l'himne espanyol

TVE amb la censura i el NYAP de la mitja part

El que va fer TV3

EUA - Europa - Afganistan - G20 - OTAN

2009-04-04T21:25:00.010+02:00

Quina decepció més gran són els resultats de la reunió del G-20.
És ben trist que la televisió tregui com a destacat les "curioses" comparacions entre les acompanyants dels líders polítics i no es dediqui a fer una clara visió objectiva del que realment s'ha estat cuinant.

Alhora, el gran titular que resumeix la reunió de la OTAN és: MES TROPES A L'AFGANISTAN. ¿Ens volen fer tornar a creure que ho fan per renyar i vigilar els dolents talibans?, ¿Han estat capaços potser, ens aquests 7 anys d'ocupació, de treure tant sols una sola burka del cap d'alguna de les dones? ¿Han gestionat l'eliminació d'algun dels camps d'opi?. Cal que sapiguem que els nostres líders polítics, alhora que es decidia això a la reunió de l'OTAN, han anat a despistar al personal al G-20 fent-se la foto amb el bo de l'Obama. Ara és l'home de moda i tots volen ballar amb ell, però té un "carnet de ball" amb condicions per estar-hi inscrit.

No us creieu de cap manera que l'OTAN vol primordialment "acabar amb el terrorisme". El poble afganès té la mala sort de viure en una zona de gran importància geoestratègica. Fronterera amb l’Iran, la Xina, el Pakistan, i prop dels importants jaciments energètics del Mar Caspi. També hi ha un oleoducte que cal vigilar que ningú el toqui, i ara els EUA usant el CLUB D'AMICS QUE TÉ A LA OTAN, volen reforçar el seu braç armat dins la unió europea i fer pinya davant Russia coincidint que fa poc ha fet públic que es vol armar fins a les dents, i si cal amb més armes nuclears.

És clar que l'Afganistan necessita una reconstrucció, però no és feina de l'OTAN. Crec que, amb la crisi mundial, els països desenvolupats tenen altres coses més urgents a apedaçar dins dels seus territoris que no pas invertir militarment en un país si no és per altres interessos, d'entre ells rentar-se la cara davant l'opinió mundial després del xafastre que han fet a l'Irak.

independència de Kosovo

2009-03-31T13:21:00.003+02:00

A la senyora Chacón se li ha vist el plumero, i a l'estat espanyol també amb la retirada de les tropes de Kosovo. No volen dolar suport al procés d'independència del país, no fos cas que els paÏsos que estan subjugats dins l'estat que ells governen, tinguessin algun argument més per reclamar la seva autodeterminació.
L'estimat amic i humorista J.M. Aznar ja va dir l'any passat que reconèixer la independència de Kosovo, suposa "un immens error" i equival a "crear una possibilitat, un horitzó i una esperança" per a que altres nacionalismes considerin que també és realitzable "una opció similar" quan "arribi el seu moment". M'agrada per que diu les coses clares i no amaga les intencions reals.
Ara als socialistes se'ls hi ha vist la disfressa,doncs en temes de nacionalismes que no sigui l'espanyol són iguals que els del PP.

Sobre la independència de Kosovo cal tenir en compte que els EUA en són els principals impulsors per la divisió d'opinió europea, que el govern rus hi té interessos en exportacions energètiques i que els servis hi estan en contra, com els espanyols, ja que perden un 12% del seu territori.

Espanya quan vol és mes papista que el papa, però quan veu perillar territori, o sigui dinerets, mou el cul més ràpid que en Jaumet.

Tot i així els que aspirem a la independència del nostre país podem estar tranquils, ara ve la llei de referendums...

Delicatessen

2009-02-03T23:17:00.006+01:00

He descobert, per atzar, un programa de ràdio on posen una música bastant especial i interessant. Posen música sovint tranquila, delicada, tendre, però també alguns temes més "canyeros". Música amb una energia especial que de vegades et remou alguna cosa de dintre. Aquest programa del que parlo es diu Delicatessen. El dirigeix Albert Puig i el fan de dilluns a divendres a Icat Fm de 21:00h a 22:00. Com que a aquesta hora estic endreçant nens aprofito la web de icat.cat per escoltar-ho quan em ve bé, sobretot pel matí al despatx i mentre escolto el programa vaig veient quins albums sonen i em poso al dia de la música que m'agrada i, que si no me l'oferissin per ràdio, difícilment arribaria a descobrir.

No vull fer propaganda de ningú però el programa m'agrada, qui el porta ho fa bé, el que sona em fa vibrar i ho comento per si algú li interessa. Aquí és on vaig descobrir aquest tema d'Essie Jain que tinc ara com a recomanació musical.

Per arrodonir, el nom del programa, suposo, deu ser en honor a la pel·lícula Delicatessen de Janot i Caro. Un film divertidíssim i del tot genial que he vist un grapat de vegades, amb escenes tant fantàstiques com la del final que us poso aquí i que trobo senzillament preciosa. (poseu els altaveus)

Palestina i els reis de l'Orient

2009-01-06T23:14:00.006+01:00

Ja fa temps que em cou una ràbia continguda sobre el conflicte a les terres de l'Orient. Ara, amb l'horror al cor que em provoquen les notícies dels últims atacs, torno a perdre la fe en l'home i m'escandalitzo davant la barbàrie de la situació. Veig Gaza acorralada per terra mar i aire pel seu botxí, encerclada en el seu minúscul, superpoblat i derruït territori. Amb la seva única escapada cap a territori fronterer no israelià, Egipte, impedida. La població té manca de qualsevol necessitat primària i Israel té el poder d'obrir i tancar l'aixeta del subministrament de tot, fins i tot l'ajuda humanitària.

De fet, hi ha una explicació. El 7 de febrer hi ha eleccions Israel i Hamàs ha posat a punta de caramel l'excusa ideal per que el seu exèrcit balli la dansa de la sang, de l'aixafament cruel del més fort i poderós sobre el pobre i oprimit.

Si jo que m'ho miro des de la meva comoditat occidental sento una profunda ràbia, no hauria de tenir problemes per entendre els homes bomba, els màrtirs i l'odi d'aquell poble que veu impotent com el dessagnen mentre el seu botxí decideix què li deixarà menjar aquella setmana, obrint o tancant al seu gust les fronteres. És a dir, no només t'esclafo si no que en la teva angoixa decidiré si em ve de gust deixar-te menjar o et faig patir més matant-te de gana.

La UE fa pena per que tots són de la OTAN, la ONU, mentre hi hagi membres privilegiats amb dret a vet, seguirà essent un titella, i els EUA segueixen la cançó israeliana que és la que més els hi convé. Mentrestant el poble Palestí potser es permet el luxe de posar a un costat de la balança la submissió més tranquil·la de Mahmoud Abbas i a l'altre el desafiament constant amb violència i patiment (tant si s'entén o es tolera com si no) de la ma de Hamàs.

Mentrestant nosaltres continuem com si res. Ens haurem gastat centenars d'euros en regals seguint la tònica consumista i hem anat a veure l'arribada dels reis d'Orient que, si realment fossin d'allà, voldrien que canviéssim la seva arxifamosa cançó per la següent:

Visca els reis valents de l'orient,
que estan esclafats per tots els governs,
fan botifarra a la nostra cara,
voldrien, però no tenen cap padrí,
els prenen la llibertat de la seva boca,
no tenen cap tros de pa per la gana del seu poble tapar.

perdoni, que té hora?

2008-11-19T23:13:00.006+01:00

L’altre dia intentava estudiar a la biblioteca i davant meu, a la mateixa taula, hi havia una noia que, pels llibres que tenia allà sobre, vaig veure que estudiava batxillerat. El cas es que va aixecar el cap i, amb tota la naturalitat del món em va preguntar: perdoni, que té hora?
Quina decepció... mai hagués pensat que aquesta pregunta, tant innocent a primera vista, es podia convertir en un ganxo de dretes directe a l’estómac.
Si clar... puc pensar que era un tracte de respecte d’una noia ben educada a una persona de més edat que desconeix. Sincerament, hagués preferit que s'hagués deixat l'educació al fons de la motxilla...

El problema és que he vist ben clar que ja he superat l’edat prudencial en que un jove de 16 anys, intuïtivament deixa de veure'm com a TU per passar a ser un VOSTÈ.

De moment, però, encara puc estar content. Tal com diu el meu pare encara hi ha una etapa pitjor, on les visites del metge s'acaben amb un: per l’edat que té encara està molt bé. Llavors, suposo, ja et deus veure terminal.

Problemes globals

2008-10-27T13:12:00.000+01:00

La globalització per la que aposto és una la manera de mirar la vida amb la intenció de ser conscients del nivell de gravetat dels nostres problemes al costat dels problemes d’altres sers humans.

Fa pocs dies un amic metge m’explicava anècdotes seves. De quan vivia als EUA em recordava com en una trobada entre companys seus hi havia un noi d’origen Africà que, mentre la majoria explicava petites trivialitats, ell narrava com durat la guerra que va tenir lloc al seu país va veure com mataven els seus pares i germans davant seu, i com es va haver de passar 24 hores fent-se el mort en una trinxera amb el cadàvers del seus familiars al damunt, fins que el “perill” va passar i va poder escapar. Què se li pot dir a una persona que t’acaba de dir això?

Si fóssim un extraterrestre amb visió externa del món, capaç de poder objectivar sobre tots i cada un dels problemes, segurament, molta gent dels que vivim al “primer món”, faríem riure davant les misèries que succeeixen a cada instant a d’altres parts del planeta. Desnutrició, malalties, explotació, violacions, tortures, etc. Una vida molt dura que en segons quins països penja d’un fil i a cada instant perilla per trencar-se i mentrestant nosaltres preocupats en consumir més o consumir encara més.

És cert que cada un es veu el seu melic i que costa molt mirar el del veí, però em fa mal el cor l’opulència de tanta gent que llença els diners en banalitats mentre l’altre meitat de món es fot de gana i seria capaç de viure tota la seva vida amb el que altres es gasten en coses innecessàries en un son dia. Per tant, la meva reflexió no va pel mileurista que ha d'anar tirant com pot ni amb el juvilat/ada que ha de fer malabars a la corda fluixa am b 500 € al mes.

Crec que els problemes de cada persona són prou grans en la mesura de la realitat particular de cada un, i la realitat que molts veuen a diari no és, sovint, la de la major part del món. Pot ser, per aquesta gent eludir altres realitats és una manera de ser més feliços, i per poder viure "tranquils" posen en pràctica la coneguda tàctica d'amagar el cap sota l'ala.

Així doncs, i això va per tothom, només voldria que fóssim una miqueta més globals de pensament i ampliéssim la vista una mica més enllà del nostre perímetre local. Pot ser així seriem més conscients de que el món està mal repartit, i que si uns tenim és per que altres no tenen.

Vols 200 € més al mes?Demana la independència!

2008-09-25T23:11:00.001+02:00

Sabies qe CADA MES dones solidariament 200€ a Espanya?
Aixó és el que ens costa a cada català l'espoli fiscal que fa l'estat espanyol amb Catalunya.
Ens costa a TOTS. Si, també a tu, votant del PSC i del PP, i també a tu immigrant (espanyol, africà, asiatic, etc. ) amb papers.

Vols saber-ne més?
http://www.espoli-fiscal.tk/
http://www.tancamentdecaixes.org/
http://www.racocatala.cat/

És el petroli, estúpid!

2008-09-25T22:19:00.000+02:00

Noam Chomsky ha publicat un article que ens torna posar al descobert totes les intencions i realitats de l'invasió, que ja quasi en podriem dir apropiament, de l'Ikaq. També ens fa 5 centims del paper que hi juga Iran en l'entrellat.

Totalment recomanable.

El podeu llegir a www.terricabras-filosofia.cat

CHOMSKY, Noam. “It's the Oil, stupid!”. Article publicat a Khaleej Times, el 8 de juliol del 2008: http://www.khaleejtimes.com/DisplayArticleNew.asp?col=§ion=opinion&xfile=data/opinion/2008/July/opinion_July32.xml. Traducció d'Esteve Gràcia i Cano per a www.terricabras-filosofia.cat

Volaree.... oooo

2008-09-19T14:11:00.000+02:00

Si cada català, abans de volar amb una altre companyia en comptes d'Air Berlin, els hi fés arribar una carta o correu electrònic dien-los que haguessin pogut volar amb ells però no ho ha fet per la poca delicadesa que han tingut, pot ser serien capaços de multiplicar notes rebudes per euros i ja veuriem si els hi sortirien els números. . .

Com s'ho pot fer un poble per ser lliure?

2008-09-18T10:11:00.000+02:00

Si deslegitimen els partits que la gent vota, si no se'ls permet fer una consulta polular, si la democracia que teòricament els ampara no els deixa parlar, si posen a la presó els seus representant polítics, si el poder judicial que els jutja està instrumentalitzat políticament?

Tot això no vulnera els drets humans?

El PSC perd per primer cop una moció en el ple i durant la Diada onejarà l'estelada a Girona.

2008-09-11T08:26:00.000+02:00

Han hagut de passar gairebé 30 anys perquè el PSC veiés com prosperava una moció a l'Ajuntament de Girona malgrat el seu vot contrari. La moció, que presentaven ERC i CiU, va possibilitar aquest fet mai vist gràcies als vots de suport dels regidors d'ICV, que tenien llibertat de vot i tots tres hi van donar suport. En virtut de la moció aprovada, Girona farà onejar la bandera estelada durant la diada de l'Onze de setembre.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va defensar que el ple «no és ni el lloc ni el moment per resoldre temes identitaris». En aquesta línia, va afegir-hi que la bandera estelada «mai ha estat assumida pel Parlament» i va apel·lar a la senyera com a símbol d'unió dels catalans. El portaveu del PSC, Joan Pluma, va recordar que els símbols del país «s'han d'assolir per consens i no per conflictes polítics». També va assenyalar que l'estelada no està recollida en l'Estatut i va acusar CiU d'aprofitar la proposta per «dividir i fer pressió al govern tripartit». El regidor d'ERC, Joaquim Ayats, va defensar que es pengés l'estelada aprofitant el seu centenari i com a defensa «de la plena sobirania».

El portaveu de CiU, Carles Puigdemont, va assegurar que la moció no té «cap interès de confrontació» i va defensar la moció argumentant que la bandera estelada «transcendeix de qüestions partidistes» i, segons ell, s'hauria d'assumir «sense dramatisme».

El portaveu d'ICV, Joan Olòriz, va fer un discurs en què va admetre que el país té reptes més importants a afrontar i va reconèixer que la formació ecosocialista no té «com a prioritat un Estat propi». Malgrat això, va donar llibertat de vot als regidors i tots tres hi van votar a favor. El resultat final va ser de 13 vots a favor (ERC, ICV i CiU) i 11 en contra (PSC i PP).

Els populars es van alinear amb els socialistes, i la seva portaveu, Concepció Veray, va argumentar la seva oposició perquè «l'Ajuntament ha de representar tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva ideologia», una representativitat que, segons els populars, no es dóna amb l'estelada i que «aporta un debat estèril.

La secretària de l'Ajuntament va advertir que la decisió presa pel plenari vulnerava la llei que regeix els símbols institucionals. L'aprovació va rebre els aplaudiments de la CUP i Maulets, que seguien la sessió, després de la concentració que van fer abans del ple, ja que ells havien fet la proposta a tots els grups.

Un dels dubtes és on es penjarà l'estelada. El text de la moció permetria que s'hissés en un edifici prominent de la ciutat que no hauria de ser l'ajuntament. Un fet que permetria complir la llei i fer-la compatible amb l'essència de la moció. Avui es negociarà on es farà onejar finalment l'estelada.

FONT: cup.cat

La quotidianitat de la mort

2008-05-29T20:58:00.000+02:00

No vull fer riure però necessito un curs sobre la mort.
Necessito que algú m’ensenyi com fer de la mort quelcom natural, per que, veig a venir, que no ho sentiré així.

El dia que es mori algú molt proper, crec, que m’ompliré de sentiments inevitables: la tristesa, l’enyor, la buidor, la impotència, els records de moments tendres, o aquell trobar a faltar algú que voldries tenir més estona al teu costat i, que per més que tanquis fort els ulls i els tornis a obrir, no torna a aparèixer.
Penso que em maleiré sempre per les mil estones que he dedicat a fer qualsevol ximpleria (com treballar més del que toca) i en comptes, hagués pogut estar al costat d’aquesta persona aprenent l’un de l’altre o simplement fent-nos companyia. O sigui, em sentiré egoista per haver-me apropiat del meu temps.
Preveig que totes les coses que es perden amb la persona que se’n va guanyaran en pes al bagatge que em deixa.
Sentiré la injustícia del patiment.
Em maleiré per no sé més valent que d’altres persones que, en qualsevol altre circumstància, han perdut molt més del que perdo jo.

Desenes de vegades companys em diuen aprofita ara que pots (sense adonar-se del debat intern que tinc amb aquesta frase), o escoltes un gaudeix de cada dia com si fos l’últim, o llegeixes el clàssic treballa per viure i no visquis per treballar. Hi penso cada dia i encara no sé fer-ho. I és ben cert que la vida et dona mil revessos inesperats i quan te’n adones ja és tard.

Pero jo.... soc masell.

Tant de bo, tu no ho siguis.

Una cançó que m'ha vingut al cap.
Títol: Cuantos Quienes.
Autor: Daniel Viglietti

Cuántos seres han cruzado por mi cuerpo
Como flechas, como flechas.
Cuántos seres han entrado por mis ojos
Y se han ido por mi olvido.
Cuántos son los que quedaron
En la casa roja de mi corazón.

Soy de quiénes el constante pasajero,
Siempre en vuelo, siempre en vuelo, siempre en vuelo
Y de quiénes habitante bienvenido
Para siempre, para siempre.

Quiénes tienen mi lágrima en sus ojos,
Mi error en su ternura.

Cuántos cambian de zapatos y de senda, de destino.
Cuántos rompen la memoria de sus pasos, sus acasos.
Cuántos han elegido lazarillo, desatino.

Por quién soy yo traicionado cada día,
Una herida y otra herida.
A quién voy traicionando si desarmo
Mi conciencia de su cargo.
La exigencia que ponga en mis vacíos es un río,
Es corriente de amor que vence al odio.

Y son tantas las preguntas tan urgentes,
Ya no hay tiempo, ya no hay tiempo, ya no hay tiempo,
Como flechas, como flechas, como flechas,
Para siempre, para siempre, para siempre.

Es que acaso habré quedado
En la casa roja de algún corazón.

quin desastre de mòn

2008-04-23T23:31:00.000+02:00

Que bé que vivim i que poc que ens adonem de les realitats del mòn.
La revista d'intervida publica, en el seu número 32, un recull de dades que són per deprimir el més optimista.
Si no us agada rebre cops de puny de realitat no llegiu les dades que aquí llisto:

- Es calcula que en l'actualitat, més de 130 milions de nenes (entre dones i nenes vives) ha patit mutilació genital.

- Dos milions de nens, nenes i adolescents estan atrapats en xarxes de comerç sexual en tot el mòn.

- El 36% de les dones del mòn que tenen entre 20 i 24 anys es vàren casar abans de complir els 18 anys.

- Quasibé 220 milions de nenes entre 5 i 14 anys estan obligats a traballar en el mòn.

- Es calcula que 300.000 nens i nenes menors de 15 anys estan relacionats d'alguna manera amb la guerra.

- 150 milions de nenes i 73 milions de nens m enos de 18 anys vàren patir en el 2002 relacions sexuals forçoses o d'altres formes de violència física y sexual.

- Al 2005, més de dos milions de nens i nenes de 14 anys o menors vivien amb el virus del VIH.

Que trista és la realitat i que poc que ens l'ensenyen (o que poc que la volem veure). És millor viure-hi d'esquenes i així no amargar-nos l'existència.
Nosaltres ho podem fer.

Terricabres - Chomsky

2008-04-16T00:57:00.000+02:00

Quin duet!!!
El Sr. Terricabras és una veu IMPRESCINDIBLE pel nostre país i pel mòn en general. És un veu de sensatesa que tant de bo els nostres governants en tinguessin, ni tan sols, un 0,7%.

A la seva pàgina web hi ha la traducció d'un article de Noam Chomsky que es titula "Som els amos del món" que cal llegir per entendre, el que no ho té clar, qui té el poder dem món i com aquests, alhora, dominen l'opinió del poble per amagar la seva supremacia i focalitzar amenaces sobre qui més els interessa.

És un goig passar una estona amb aquesta lectura.

Sense tele

2008-04-10T23:09:00.000+02:00

Ja deu fer uns dos mesos que no en tenim. De fet si que en tenim, pero no funciona, que pel cas, és com si no en tinguessim. La tele es va acollir al dret de vaga i ens ho va fer saver amb un "puff" sonor que en primera instància ens va deixar muts, 2 segons després ens vàrem fer la clàssica mirada de complicitat que va acavar amb una llarga riallada que encara ressona.
La qüestió, peró, és que no l'hem portat a arreglar.

I em podríes preguntar per què?
Doncs per curiositat. Personalment vull provar que se sent visquent sense aquest aparell que m'ha entretingut mils d'hores de la meva vida. No recordo haver viscut sense tele i ara veig més clar que mai que soc de la generació de la televisió. Sempre m'ha acompanyat. De la mateixa manera que els meus fills seran de la generació de les noves tecnologies. Ells han nascut envoltats d'ordinadors, internet, wifi i telèfons mòvils.

I no l'hem trobat a faltar?
Hi ha moments que reconec que hauria estat molt còmode. Sobretot per veure les notícies que és el que més ens interessa de la progamació. O el "Polònia" o el "que, qui, com". I també, no es pot negar, per fer una migdiada mentre fan un reportatge submarí.

I no us heu aburrit?
Doncs, per sort o per desgràcia, no hem tingut temps d'aburrir-nos. Entre els cursets de la Cris, i les meves reunions a hores de bruixes, no n'hem tingut de temps per assaborir el plaer d'aburrir-nos. I els dies que hem estat plegats a casa, ens hem dedicat a fer algun sopar intim, a començar el meu àlbum fotogràfic de quan era petit, o cosir aquell descosit que hi havia pendent des de no recordem quant.
Pot ser ara, que s'acaben els cursets de la Cris i jo deixo el meu càrreg al GEiEG, tenim més oportunitats d'aburrir-nos.

I no l'heu mirat ni mica?
Si, una miqueta si. Hem fet una petita trampa fent servir els ordinadors per mirar alguna película amb els nens, o per provat la curiositat de mirar la tele per internet.

I no us sentiu extranys?
Mira, curiosament, tenim bastanta gent que ens envolta que no en tenen de televisió a casa seva. Aquests, però, són militants de la causa. No l'han ni comprat. Ells hi creuen, i se'ls veu la mar de feliços, i no per això estan desinformats del que passa, per que la informació d'actualitat la pots trobar en altres formats.

I trobes que cal viure sense tele?
Reconec que està enormement integrada dins la quotidianitat de la nostra societat, fins al punt en que sovint les converses parlen de coses de la programació, d'aquelles imatges del telenotícies, d'aquella serie. Sort, pero, que ara hi ha tants canals que lo extrany és que n'hi hagi dos que hagin vist el mateix. Recordo quan els canals eren 2 o bé 4 i tots miravem el mateix alhora. Per això hi ha programes o sèries mítiques (Dallas, Magnum, 1.2.3, bola de drac, Mazinger Z...) que tots hem vist i que en podem parlar i riure'n tot cantant les cançonetes d'aquests programes que tots ens sabem.
Així doncs crec que per algú com nosaltres (amb la nostra edat i tipus de feina) la televisió és prescindible. Tot i així, part de la seva funció la pot substituir un ordinador, que pot fer la feina de la tele en moments puntuals.

I creus que en teniu per gaire?
No sé. Estem en període pde proves. Qui la troba més a faltar és la Cris els dies que jo estic de guàrdia. De moment deixem passar el temps. Jo, com aquell qui no vol, aprofitaré que aquest cap de setmana que tenim gent a casa a dinar per desplaçar subtilment la tele, el moble i els altres aparells (Dvd, vidro, tdt) fins al lloc dels mals endreços, només per fer una miqueta d'espai al manjador.

Vertigen

2008-03-28T23:20:00.001+01:00

El meu dia a dia no deixa de ser el mateix que el de qualsevol altre persona, o si més no, com de la majoria, amb el coet al darrera des de que et lleves fins que te’n vas a dormir. I de dormir no gaire, no fos cas que arribéssim a descansar massa. I tot plegat per que? Val la pena córrer tant i fer tantes coses? No seria possible no ser tant ambiciosos i acontentar-nos amb menys? Potser així podríem tenir temps d’aturar el temps, o si més no, per poder tenir la sensació de que encara tens el control de la teva vida.
Tot plegat és tant trepidant i porta tanta inèrcia que com ho farem per parar-ho? O es que ens passarem la vida així, fent la tangent a tot i sense assaborir res? o resulta que soc/som massa ambiciosos fins i tot amb els nostres petits plaers, que si no els assaborim "a tope" no ens deixen regust?

Avui, 5 minuts abans d’una reunió i mentre esperava un company en un bar, he llegit un article al diari d’un lector que parlava d'ell, la seva malaltia i la seva vida. Aquí us el copio. Es titula "El meu Parkinson"

ANTONIO OLMO, PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE PARKINSON DE BLANES I COMARCA DE LA SELVA I ALT MARESME. BLANES..

Per mi és el meu company de viatge sense haver-lo escollit. No és el meu amic, ha modificat la meva vida i la de la meva companya. Hem deixat les nostres expectatives de futur per «viure un present», el dia a dia, amb un futur amb no bones expectatives però carregat d'esperança. L'esperança de tornar a sentir l'olor de la terra mullada, del gessamí, del mar..., de poder caminar sense esgotar-me a les deu passades. De deixar aquesta lentitud i tibantor del meu cos. Que no deixa que reflecteixi ni un somriure amb naturalitat i m'obliga a mantenir la mateixa expressió en les possibles alegries i tristesses. Que em lliga per instant al terra i em provoca aquestes caigudes ta ndesagradables com inesperades. Que m'escurça la son deixant-me sense poder somniar... Per modificar, ha modificat, que no vol dir impedir, l'amor... Amb tot aquest sentit i altres més.

Ha fet que sigui més tenaç. Així, el present és futur, i la meva vida es queda en el minut viscut contínuament sense parar-me a comprendre ¿Per què? El que vull és viure i així haig d'acceptar aquest present. Crec que al comentar els meus sentiments estic reflectint els sentiments de tants i tan afectats per aquesta malaltia: 100.000 diagnosticats a Espanya i altres sense diagnosticar.

Davant la proximitat del Dia Mundial del Parkinson, el proper 11 d’abril, demanem, segons va comentar el senyor Zapatero, més inversions en investigació, i exigim que aquestes promeses es converteixin en realitats. Per a tots, un desig: salut.

Tot després de llegir aquestes paraules he sentit vertigen.

Avui, tocava anar a la biblioteca i, mentre les monitores ens entretenen la mainada, hem tingut el pler d’escoltar una xerrada de la Marta Graugés. He aprés molt i m’he adonat que aquest ritme que porto no és bo ni per mi, ni pels que m’envolten (sobretot els meus fills), que els toca rebre les conseqüències de la meva velocitat.

Ara, tot aprofitant una inèdita estona de tranquil•litat, faig reflexió del dia d’avui, on he rebut dos tocs d’atenció: l’article i la xerrada. I tot plegat ha servit per acabar allà on volia anar, escriure aquestes 4 ratlles per fer una abraçada a en Miquel Diumé, el pare d’en Xevi. Tant de bo els moment difícils d'altres persones ens serveixin de fre a la nostra vida, i sapiguem valorar els minuts per ells mateixos, si no, potser, demà serà massa tard i ens sabrà greu no haver-ne estat capaços.

Tinc una guitarra

2007-12-10T00:29:00.000+01:00

Tot i que no soc músic −ja que no em puc atribuir com a professió el que per a mi és tan sols una afició− em puc creure que els que en fan de la música la seva professió poques vegades tenen l’oportunitat de tenir al davant un públic tant especialment agraït.
Aquest any ha estat el tercer que vaig a tocar la guitarra i cantar a la setmana de la música d’”el lledoner”.

Sempre començo amb una sorpresa. Què hi ha dins la funda de color negre?. Un grapat d’ulls grossos i expectants em miren mentre faig córrer la cremallera. I... taxan! Una guitarra! Crec que no n’hi ha ni un que aquest moment li faci una especial gràcia. De fet n’hi ha que fins i tot ploren davant l’artefacte marró en forma de pala gegant, però el moment de suspens, creieu-me que val la pena.

A cada classe, i això és el bonic de l’ocasió, la resposta de la mainada ha estat diferent. A la de P1 entro, i després dels primers moments d’incertesa i enrenou de veure un “senyor” dins la classe amb una cosa grossa i estranya a la ma, m’assec a terra i amb delicadesa arpegio un acord que dona l’entrada a una suau “la lluna la pruna vestida de dol”. Com si els hi haguessin robat la veu, a l’acte, tots callen i el silenci sobtat m’esgarrifa. De fet, quan acaba la cançó continuen igual de callats. Potser no els hi ha agradat gens, penso, però crec que els pot més l’estupefacció de la novetat que la joia d’haver sentit una cançó coneguda. Sort que les dues educadores aplaudeixen i exclamen mooolt beé! però els nens s’han quedat tant bocabadats que decideixo tocar una altre cançó, si mes no, per continuar trencant el gel. La cosa ha anat a millor cançó darrera cançó, i jo crec que els hi ha agradat molt. N’hi ha hagut alguns que han picat de mans, d’altres que reien, un que posava les banyes al cargol i fins i tot n’hi ha un que s’ha adormit. Ens hi hauríem passat més temps però s’ha fet tard i abans d’acabar el repertori ja hi havia pares a l’altre costat del vidre esperant.

Els més petitets de tots han estat més receptius que mai. No s’han estranyat gens de la meva presencia (la bona afaitada que m’he fet al matí crec que ha fet el seu efecte). Recordo altres anys que amb un parell o tres de cançonetes ja en tenien prou. Aquest any m’he sorprès per que estaven la mar de tranquils i hem estat una bona estona repassant el més clàssic de les cançons infantils.

Els grans, com és normal, han estat els més interactius. M’he valgut de l’ajuda de la meva filla Afra que, al meu costat, ha fet de faristol aguantant el paper amb la llista de cançons fins al final del concert. No sé per què, aquest any els nens se m’han llençat físicament a sobre. Em costava tocar per que érem 10 nens, la guitarra i jo dins el mateix metre quadrat. Realment hi havia caliu. És en aquesta classe de P2 que veus la feina feta per les educadores, quan al so del “així fan, fan, fan, els petits bonics titelles” tots els nens, automàticament, aixequen les mans a l’aire com si algú hagués pitjat el botó d’aixecar les mans. El punt àlgid de la sessió ha estat quan els he ofert la possibilitat de poder tocar ells la guitarra. Només cal que digui que aquest cop, la guitarra, s’ha sentit grapejada de debò.

Sens dubte hi ha hagut moments del matí en que ha estat més emocionant i enriquidor per a mi que no pas pels nens. Com sovint passa amb les relacions entre petits i grans, l’aprenentatge no és mai unidireccional, si no que moltes vegades la mainada ens fan sentir coses inesperades que justament sorprenen per la seva espontaneïtat.

Per acabar diré que em especial gracia quan dies després de la serenata amb la guitarra els nens em miren diferent quan vaig a portar o a buscar la meva filla a l’escola. Fins i tot veig com algun em senyala mentre li diu a l’adult que l’acompanya: aquest senyor té una guitarra.

Constitució Espanyola

2007-10-10T09:24:00.000+02:00

S'acosta el 12 d'octubre i jo, com molta altre gent, no vull celebrar el que volen que celebri.
El Sr. Josep-Maria Terricabras l'ha tornat a encertar i enganxo descaradament el que ell ha publicat a El Periodico.cat per que em sembla molt encertat tot el que diu en el seu article que titula Constitució: ¿solució o problema?
"Els fets són tossuts, la realitat és dura. Darrerament, el PSOE i el PP s'abracen a la Constitució com si aquesta fos la resposta als problemes d'Espanya, sense adonar-se que allò que es posa en qüestió, sobretot des de Catalunya i el País Basc, és precisament la Constitució que ells abracen. Ja ho sé que la resta d'Espanya no la qüestiona. Però, aquests territoris, sí. Llavors, ¿com es pot pensar que la Constitució qüestionada ajudarà a resoldre els problemes d'aquells que la qüestionen? Per alguns, doncs, la Constitució no és part de la solució, sinó del problema.De moment, sembla que això es vol ignorar i es vol fer veure que és la Constitució la que ha donat 30 anys de democràcia a Espanya. ¿No seria més exacte, i més prudent, reconèixer els esforços que molts han fet per acceptar la transició i la Constitució fins ara? Quan uns quants milions de ciutadans demanen finalment una Constitució més flexible, que els tracti millor --encara que ells siguin menys que els altres--, ¿quin sentit té aferrar-se al text del 1978, no fer-los cap cas, menystenir-los i sotmetre'ls? ¿No seria més intel.ligent fer els canvis constitucionals necessaris perquè tothom es pogués encabir còmodament en una Constitució que avui és un element de divisió en comptes de ser-ho d'unió i de convivència? ¿Té sentit continuar remant fort mar endins quan alguns passatgers es troben malament?D'aquí a un parell de dies alguns alçaran banderes espanyoles i cridaran ben fort "Som Espanya". No hi tinc res a dir, que tothom cridi el que vulgui. Alguns, però, no pensen com jo: ja han anunciat que tots hauríem de cridar, per força, "Som Espanya". Aquest és el problema: el "per força". Quan milions de ciutadans han d'acceptar coses per força, quan no es fa res per atendre'ls, quan se'ls obliga a passar pel tub o se'ls fica a la presó, s'està perdent la raó democràtica i el principi de la fi s'acosta.En democràcia, l'única força és la de la raó, del consens. I la raó i el consens no es poden imposar. Una Constitució no serveix per imposar la democracia, sinó per manifestar-la."

Les coses son diferents avuí que ahir

2007-09-27T12:48:00.000+02:00

En contra del meu pessimisme habitual, avuí veig les coses amb més bon ull.
Miro enrere i veig que fa 20 anys parlar de l'independència podia ser cosa de 4 grupets de xavalins.
No era un tema de debat DIARI dels mtjans de comunicació, i que un vicepresident de la generalitat marqui una data per un referendum d'autodeterminació era pura fantasia tot just a l'època Pujolera.

Hi ha grapats de plataformes, grups, partits, associoacions, iniciatives...
http://www.tenimeldretdedecidir.org/,
http://www.focda.catalunyaonline.com/
http://www.lobbyperlaindependencia.org/
http://www.llibertat.cat/
http://immi.cat/

Em dona la sensació que la gent es mou, pot ser no tal com voldríem, pero que fan coses, hi dediquen esforços, i només veure que hi ha aquesta gent que s'hi esmerça m'adono que l'audodeterminació no la podran parar aquest polítics venuts i panxacontents que tu tant bé dius. Nosaltes també som votants.

De ben segur que és una cosa que potser ni jo arribaré a veure (tant de bo els meus fills), però la gent en parla, es debat, i per més de cul que els espanyols s'hi posin, l'evidència, al final, caurà pel seu popi pes.

Per molts anys, el jueves.

2007-07-22T23:28:00.000+02:00

Quin ridícul el senyor jutge que ha ordenat el tancament del Jueves. Si el que volia era que es venessin més revists que mai, ho ha aconsseguit. Si el que volia era que la monarquia quedés en ridícul, ho ha aconsseguit.

Quin ridicul volent aturar la publicació anant a buscar les plaques d'impressió. Com si encara les revistes es fessin com fa 30 anys. Aquest home no sap que vivim en una societat digital. Ell encara pica la seva olivetti.

Aixó si, amb lo de les caricatures de Mahoma vàren ser més papistes que el papa criticant de valent la censura, i abanderant la llibertat d'expressió.

Aquí us poso la portada. En els últims anys la revista ha pubicat Tires còmiques de la família reial a cada edició i no ha passat res. Pero com que es veu que va sortir al programa del TV Tomate, la cosa s'ha convertit en escàndol nacional. Que trist l'espectacle. Pais de pandereta!

Com a català, em sento com un titella.

2007-07-17T11:35:00.000+02:00

El govern espanyol fa el que vol amb el nostre marc estatutari. L'aprova, el talla i el retalla. Tot en mans de 4 politics i jutges que fan i desfan servint-se de la demagogia i la seva interpretació de la llei com a tisora.

Ja està bé senyors! Que no estem en un pati d'escola i l'estatut no és cap piruleta que es pot prendre a un nen en base a un "per que ho dic jo que soc més fort i soc el que mano".

Si el poble català no desperta, ens quedarem com a peons d'Espanya.

L'Isabel-Clara Simó l'ha tornat a clavar.
La seva columna d'avuí dimarts al diari avuí és un resum molt encertat de la situació actual.

Aquí la teniu:
No ho dic per una enrabiada, ni per cansament, ni tan sols per dignitat; ho dic per pragmatisme: senyors polítics, feu el favor de tornar l’Estatut a Madrid perquè se’l pengin del nas. Fins i tot el pare de la criatura, Pasqual Maragall, ha dit que no serveix de res. Han violat la voluntat popular dels catalans, n’han fet befa –aquell graciós Alfonso Guerra exhibint un ribot–, han denunciat iradament sense arguments, han tallat, retallat i adulterat el que era fruit de mesos agònics de picabaralles, de consensos i finalment d’un acord aclaparador, referendat pel poble sobirà.

Ara veuen motius d‘inconstitucionalitat –s’ha lluït, el Tribunal Constitucional–, ara veuen motius d’il·legalitat –s’ha lluït el Tribunal Suprem–, ara diuen que la paraula nació, per la qual vam sortir un milió de persones al carrer, no val, i diuen que tampoc no val això de llengua pròpia, si no s’adverteix que “pròpia” vol dir de la intimitat, ara diuen que la comissió bilateral no val, ara diuen que no hi ha història pròpia, que la nostra és la d’ells, com diu Raimon. El text, així, no té cap utilitat ni respon a cap voluntat, ni tan sols enganyen ningú els maquillatges irrisoris com la famosa agència tributària (ha!). Si comparem, textos en mà, hi sortim guanyant amb l’Estatut vigent. No desaprofiteu també aquesta ocasió: torneu aquest text i digueu, no gràcies.

No per dignitat –no demano tant– sinó per pur pragmatisme polític. La llibreta de “pinta y colorea” amb què Múgica es distreu no té res a veure amb mi ni amb els meus conciutadans. Torneu-lo, que els tristos pagaments que us donen per callar no valen la pena.

Començo amb indignació

2007-07-13T11:14:00.000+02:00

Ahir un company de feina va posar l'"encierro" dels San Fermines a primera hora.
Quin espectacle més trist.

Tornem a veure la mateixa degradació de l'espècie humana en tots els seus detalls. No només és utilitzar els animals per fer-ne un espectacle humiliant, si no que en fan "fiesta nacional" i ho retransmeten per TV1 . Els comentaristes ni s'hi fixen en el patiment de l'animal. Tot és riure.

A mi tanbé em surtien els meus instints i cada vegada que un toro enforquillava un sonat que corria em sortia de dintre desitjar que li fes mal de veritat. Vinga fot-li fort!!!. Torna-hi que encra belluga!!! Au, ja t'està bé. Per burro!!!

Vinga, tots a demostrar lo ben posats que els tenen.

Veig això i dubto de si algun dia els homes deixarem de ser tant instintius i aprofitarem l'us de la raó per no fer del patiment un espectacle.

imatges vàries

2006-10-31T23:18:00.000+01:00